divendres, 24 d’abril de 2015

Sant Jordi des de l'estranger


Ja he escrit posts altres vegades sobre l'enyor de les tradicions; només cal clicar a les etiquetes de "nostalgia" i us n'apareixeran uns quants, però avui toca.

M'hi ha fet pensar la Mireia (@holaiquetal a twitter) que viu a Suïssa. Aquest matí la seva piulada citava el que li ha dit la seva filla Elna (sí, com la meva!):

-Mama, ahir vas dir que era #SantJordi i avui encara no ha arribat! I ara què els hi dic al Kindergarten???!! :-/ #Bon dia

M'ha fet molta gràcia perquè concentra en un comentari com se senten molts fills de catalans a l'estranger: contents de celebrar tradicions però sense acabar d'entendre com funciona tot plegat. Molts, a més, es queden amb el coneixement dels dies senyalats a mitges. Per exemple, la majoria d'expatriats torna a Catalunya per Nadal i/o Reis i conseqüentment, els nens coneixen de primera mà el tema del tió o el de la cavalcada i els regals de l'endemà (d'aquí la confusió de la filla de la Mireia). Malauradament, és més difícil viatjar en altres moments especials de l'any, com ara Sant Jordi, per qüestions pràctiques i econòmiques. Una altra conseqüència  dels viatges a Catalunya -en el nostre cas- és que les nenes adquireixen la visió d'un país només quan són de vacances i en dues èpoques de l'any: hivern i estiu. No et pots fer la idea de com és viure allà perquè no has vist el dia a dia amb les seves obligacions ni has pogut olorar la mimosa florida, ni has vist les castanyeres pel carrer. Aquest any, per sort, han viscut Pasqua per primera vegada!
Per molt que els vulguis transmetre el que tu has viscut i coneixes, el fet de no experimentar-ho en pròpia pell fa que no s'impregnin de la sensació, que desconeguin el significat que el pas del temps ha donat a cada diada, a cada celebració particular. Per més que ens hi esforcem llegint llibres que tracten els temes de les tradicions catalanes, des d'en Teo fins a la Mercè de "I ara què ve?" (molt recomanable, per cert), passant per les llegendes en versions mil: qui no ho viu no ho pot entendre. Ho pot imaginar, ho pot idealitzar, fins i tot ho pot anhelar, però que ho entengui ja és més complicat.
Sant Jordi és molt més que regalar roses i llibres. De llibres, les meves en reben tot l'any. Sant Jordi és l'aire de primavera que es respira en un ambient molt nostre, és veure les senyeres i les roses fresques a primera hora del matí, és passejar-se pel centre de la teva ciutat i contemplar el somriure de la gent que torna a casa amb un exemplar firmat, és sortir de l'escola després d'haver guanyat (o no) els jocs florals.
Amb tot, però, hi ha una cosa positiva que rebem els que som fills de dos països: adquirim una gran capacitat de comprensió i adaptació a diferents cultures, aprenent a valorar les tradicions i la gent diferents. Jo també ho he viscut en la dualitat Catalunya-França, però de la mateixa manera que en el bilingüisme sempre hi ha una llengua que acaba pesant més que l'altra, en el tema de les tradicions, hi ha una cultura que s'acaba imposant: la del país on creixes.

2 comentaris:

joan gasull ha dit...

Sant Jordi ha estat un tradició en augment, jo recordo de adolescent que eren pocs els que regalaven llibres i roses. Ara s'ha convertit en un clàssic de la cultura encara que cada cop més abrigada per el marketing.
Cada any penso el mateix d'aquest dia, quants de llibres es quedaran nous per estrenar sense ningú que els llegeixi, perquè s'han regalat només per complir amb el detall. Per altra banda, sempre hi haurà algú que gràcies a això agafarà potser el sa costum de llegir.

Teresa ha dit...

Sant Jordi és una festa espectacular, meravellosa. Em sento orgullosa d'aquesta tradició. A en marcel li passa el mateix amb les tradicions sueques que es perd, com Sankta lucia, Midsommar, Valborg, Vaffeldagen, el dia Nacional... i d'altres que es celebren durant el curs escolar. Si ens haguessim quedat a Suècia, no sabria ni la castanyada, ni Sant Jordi, ni l'Onze de Setembre, les festes majors ni moltes d'altres que es fan fora de temporada de vacances.