dimarts, 28 d’abril de 2015

Marató i caritat


Ahir vam tornar de Londres on el Tomas va córrer la marató diumenge. Deixeu-m'ho dir perquè em fa sentir molt cofoia, no us enganyaré. Tot i que no és, òbviament, la mateixa sensació que si participa un mateix, el fet que el teu estimat creui la línia de meta i ho faci en un temps prou bo per ser un aficionat, fa il·lusió i emociona. Fins i tot t'entren ganes de fer-ho alguna vegada (però les ganes se't treuen quan surts a córrer 6 km i quedes morta).
Desconec com és a la marató de Barcelona, però a Estocolm hi ha una diferència molt gran amb la de Londres. No es tracta del recorregut ni de la organització sinó dels participants i els que els animen. La majoria de gent que corre ho fa "patrocinant" alguna de les tantes ONGs que existeixen en aquest país. De fet, és un intercanvi interessat. M'explico: gairebé és impossible inscriure's per lliure a la marató perquè no hi ha places buides, però en canvi, les ONG tenen una quota de places amb les que atraure participants. Si vols córrer, t'ofereixen una plaça a canvi que aconsegueixis aportar una quantitat de lliures (mínim 1500 = 2000 eur) per la seva causa. A part, pagues el que costa la inscripció (aprox. 30 lliures). Per aconseguir aquests diners, crees amb ajuda de "Virgin money" una pàgina web on la gent pot fer les aportacions. Per tant, es tracta de fer màrqueting perquè familia, amics i companys de feina hi posin calés. Si no arribes al mínim indicat, hauràs de posar tu els diners que faltin... El dia de la marató també corres amb la samarreta de la ONG, per si algun espontani li agafa per voler posar-hi alguna cosa. El Tomas va corre per una organització que fomenta l'esport entre els nens amb discapacitats. Això a Suècia no es fa.
Com ja us vaig comentar aquí, els anglesos estan molt habituats a donar diners (caritat) per diferents causes, cosa que no passa a Suècia, on s'entén que tot ha d'anar a través dels impostos, que ja són prou alts. I ha quedat prou clar en el cas del Tomas: un, només UN, amic suec ha posat diners per la causa. La resta ha vingut de la família, l'empresa on treballa i els companys de feina anglesos. I sí, ha arribat al mínim i una mica més.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

No sabia el sistema anglès de les maratons, interessant.

Ara bé, jo personalment penso com els suecs, que el millor i més just es que sigui el govern l'encarregat de gestionar els diners dels imposts en les obres socials que facin falta. Això si, diguem utòpic, però el govern ha de ser competent...

joan gasull ha dit...

El que si m'ha quedat clar és, si mai es dóna el cas, on no he d'anar a demanar caritat.
Doncs si que surt car còrrer una marató en terres Londinenques.