dilluns, 22 de juny de 2015

una índia no gaire índia

L'altre dia vaig veure Rastres de Sàndal, gràcies al meu pare que me la va fer arribar per correu en dvd, perquè aquí a GB no l'hagués trobat. Em feia gràcia veure-la perquè la productora i guionista és germana d'una companya meva d'escola i filla de la Teresa Pont, una mestra per qui guardo un especial afecte.
El millor de la pel·lícula és la fotografia i l'ambientació -especialment en les escenes a la Índia-.
Un altre gran mèrit és que la majoria del personal que van fer possible el llargmetratge eren dones. També trobo interessant la fusió d'actors indis i catalans, així com les pinzellades "bollyboodianes" que aporten frescor i ritme.
No he llegit la novel·la en la que es basa el film però suposo que l'adaptació deu ser prou bona, tenint en compte que la guionista també va participar en l'escriptura del llibre. No obstant, com és habitual quan s'adapten novel·les a la gran pantalla, la sensació com a espectadora és que es vol encabir massa informació en poc temps.
El que em va agradar menys va ser la tria de l'actriu protagonista. El personatge que ha d'interpretar és una noia adoptada de l'Índia que ha crescut a Barcelona en el sí d'una família benestant. El problema és que l'Aina Clotet no és índia ni ho sembla. Aquest fet fa que la història perdi credibilitat als ulls de l'espectador. És que ni tan sols li van posar una bona cabellera negra ni la van maquillar més morena! Tan costava trobar una actriu d'origen indi o almenys amb trets més versemblants? No dic que la noia sigui mala actriu, però amb 32 anys ja l'hem vista en un nombre exagerat de sèries i pel·lícules. Tenint en compte que l'Institut del teatre gradua cada any uns quants nous actors, penso que seria hora d'anar-nos renovant una mica i obrir portes a altra gent. Potser és un tema de màrqueting però dubto que la gent anés al cinema per veure-la a ella, sincerament.
L'altre aspecte que no em va agradar va ser la selecció dels escenaris barcelonins: Parc Güell, la Pedrera, el Maremagnum, l'hotel Arts, torreta al Tibidabo, etc. Sembla un tríptic turístic de Barcelona, tal i com ho va ser Vicky, Christina, Barcelona de Woody Allen. La única originalitat va ser incloure una botigueta regentada per un indi al barri vell. Fa anys que no visc a Barcelona, però de debò hi ha tants immigrants que parlin bé el català? Em costa de creure, però tant de bo!
La història és un conte de fades on no hi falten ni el príncep blau, ni l'èxit professional (i material) ni els encontres atzarosos que fan canviar el destí de les protagonistes. Bona per passar l'estona.

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

jo no l'he vista encara, però si que vaig pensar en el mateix que dius tu quan vaig veure el trailer de la película. Sembla a ulls tancats que el millor era trobar una actriu nativa.
I mira que sóc força admirador de la Clotet.

Marta Contreras ha dit...

Immigrants que parlin català? Pocs, ben pocs.

Anònim ha dit...

Acabo de veure la pel·lícula en Dvd just en aquest moment. No he llegit el llibre. Ara be, demà m'aniré a fer una anàlisi de glicemia per evure si m'ha pujat molt el sucre, perquè la peli destila "bonisme" a tope.I totalment d'acord amb l'Anna amb el seu comentari. Però ja se sap, a la Clotet li han de donar molts papers ja que es molt progre...