dimarts, 17 de setembre de 2013

Aviat quaranta

A Barcelona, fins als 23 anys vaig viure en un pis d'una finca petita, en una zona molt tranquil.la de la ciutat. Hi havia quatre plantes, dos pisos per planta: vuit families.  Mentre els nens érem petits (les edats coincidien bastant) ens trobàvem tot sovint, jugàvem els uns a casa els altres o fins i tot al carrer. Un cop l'any s'organitzava una trobada per cel.lebrar la festa de les crêpes (2 de febrer, la Candelera) introduïda gràcies a la meva mare. Tots col.laboràvem a fer tant crêpes com els diferents farcits i ens inflàvem a base d'aquesta delícia bretona.
Un altre esdeveniment que solíem cel.lebrar era l'aniversari d'algú en una edat especial, normalment era una festa "sorpresa". Recordo quan va ser el torn de la mare al cumplir-ne quaranta, tot i que no sabria dir què li van regalar. En canvi sí que recordo que a la veïna del costat li van regalar un joier i una crema antiarruges per les patas de gallo. Era la primera vegada que sentia aquesta expressió i em va quedar gravada. També recordo que al veí de sota casa li va tocar un bastó per caminar amb alguna frase graciosa gravada. Tots n'havien fet quaranta.
Els meus pares als quaranta teníen una professió estable i havien fet carrera en el seu camp. El veí de sota també. La veïna del costat era mestressa de casa. Si un dia t'havies deixat les claus al tornar de l'escola, sabies que ella hi seria per deixar-te la còpia extra i poder obrir la porta.
Com a nena de deu o onze anys, una persona de quaranta era algú responsable, que tenia la vida muntada, les seves rutines, que no es plantejava dubtes existencials sino que tenia la reposta a totes les teves preguntes. Era algú que havia viscut la joventut als seixanta, que apareixia en fotos amb roba extravagant i pantalons de pota d'elefant que una jurava no posar-se mai a la vida.

Jo en faré quaranta d'aquí a dues setmanes. Quan en vaig fer trenta pensava que als quaranta seguiria amb la familia que tot just començàvem a formar, viuríem en una casa arreglada al nostre gust,  tindria una feina estable, hauria trobat la meva professió/vocació i hauria superat les meves pors.
Les dues primeres previsions s'han complert: som una familia de quatre membres i vivim en una casa on ens hi trobem a gust. En canvi, no tinc feina estable (ni l'he tinguda mai), no he trobat la meva vocació, encara tinc pors i... els meus veïns no em farien mai una festa sorpresa.

5 comentaris:

joan gasull ha dit...

Tot no es pot tenir, però vaja no desesperis i pensa que sempre hi ha gent que està pitjor.

Kuroi Neko ha dit...

Dona, tenir una família i trobar-t'hi agust a casa ja és prou! És cert que ho volem tot... però no t'angoixis, que ara els 40 són els nous 30! o això diuen a Sex and the City :)

MartaG ha dit...

Si us plau no canviis mai. T'estimo tant!!!!

Anònim ha dit...

Molt bon post, i ho dic sense conèixer-te. Vull dir que funciona com a petit relat (tot i que jo proposaria un altre desenllaç) :)

Ingrid ha dit...

jajajaja, em sento taaant identificada!!!