dimecres, 8 d’abril del 2009

cinema

Els que em coneixeu ja ho sabeu: m'encanta el cinema i és una afició heredada per part de pare, des de que vaig néixer. No és una exageració, quan tot just tenia un dia de vida, el meu pare no va faltar a la seva cita anual del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges (ja us podeu imaginar la gràcia que li va fer a ma mare).
El primer record de cinema que tinc és la pel.licula de Superman, la vam anar a veure al Cine Bosque quan tenia 6 anys i l'escena que em va quedar gravada per sempre va ser la del terratrèmol, quan Lois Lane es va quedant ensorrada dins el cotxe...i després Superman fa girar el món al revés per fer ressucitar-la... us deixo el clip, per si ho heu oblidat. Jo hi vaig tornar a pensar dilluns, quan em vaig enterar del sisme a Itàlia.
Però al que anava... El cinema és una de les meves aficions, tot i que des de que sóc mare es limita sobretot als dvds a casa, amb pauses forcoses tipus "anar a veure perque plora la nena"... No obstant, des de fa un temps ja no puc veure qualsevol tipus de pel.lícula, perquè el seu contingut m'afecta psicològicament. La primera vegada va ser veient "Las horas" (tot i que reconec que és una gran pel.lícula) quan viviem a Madrid i estava embarassada de la Julia... si no hagués segut al mig de la filera, hauria marxat de la sala, perquè se'm feia insuportable veure una mare que volia abandonar els seus fills (el paper que feia Julian Moore) i els problemes psiquiàtrics d'aquests i altres personatges.
He tingut èpoques en que he tornat a veure pràcticament tot tipus de cine, però en general hi ha uns arguments que evito i d'altres que prefereixo. Bàsicament no puc veure les pel.lícules que toquen el tema de les drogues (quan vaig veure Trainspotting, em va encantar i ara no voldria tornar-la a veure), les que tracten de gent amb problemes psiquiàtrics i les que proposen temes relacionats amb mal tractes infantils de qualsevol mena.
A vegades, aquesta mena de "fòbia" també s'extén a sèries de TV (també en versió dvd) que depèn del dia em poden donar molt mal rotllo, com per exemple House, que per altra banda trobo boníssima, i a llibres. El trimestre passat em vaig haver de llegir "Amor, curiosidad, Prozac y dudas" i em va fer posar de mala llet.
Em fa ràbia, no sé perque em passa això... Per què m'ha d'afectar tant una cosa de ficció? Us ha passat que després de ser mares/pares els vostres gustos hagin canviat? És perque ja vaig prou estressada durant el dia que necessito veure/llegir coses agradables quan em vull relaxar?

4 comentaris:

Noemí ha dit...

I tan si em passa! i no només amb les pel.lícules, també amb les notícies, sobretot quan parlen de maltractament infantil o assassinats (reals)de nens o adolescents. Per exemple no suportava sentir quan parlaven del boig aquell d'Àustria que va tenir la filla en un soterrani tota la vida. Fins i tot sèries xorres de la tele en les que hi ha algun problema amb algun nen ho tolero fatal!

Garbí24 ha dit...

Crec que hem de optar per el bon cinema i la bona lectura evintant coses tragiques , ja que la vida ens les ensenya sense que els hi demanem .
Vulguem o no quant som pares ens tornem més responsables i prudents , això fa que ens afectin mes les coses tragiques .

Teresa ha dit...

La sensibilitat s'aguditza amb la maternitat i paternitat. Ara m'afecten molt més algunes coses que abans, especialment temes que tracten de nens, sóc molt més figa-flor. Un petó.

pare de l'Anna ha dit...

Hola: m'encanta que em reconeguis com a inductor de la teva afició al cine...Tu has estat de llarg la més cinèfila dels tres.Sempre m'ha maravellat la memòria que arribes a tenir amb les pel·lícules: veus un parell de fotogrames i ja saps si l'has vista o no i el nom dels actors.Encara recordo quan participaves a un concurs de Radio Mollet i sempre ho sabies tot.
Per desgràcia amb l'edat cada vegada tinc menys memòria i, per contre, veig més cine. Menys mal que a la mare també li encanta i moltes nits, a les nou, havent sopat, ens posem a veure un dvd.És un riutual que ens encanta.
És evident que el cine te arguments desagarables però és el que hi ha en la vida real. El cine és per gaudir i si algun tema et fa "repelus" fas molt bé en no mirar-lo. Ja trobaràs el dia en que ho podras fer