diumenge, 21 de febrer de 2010

1997



Qui m’havia de dir, fa 13 anys, que portaria 2 mesos veient caure neu cada setmana? Que parlaria una llengua tan diferent a les meves maternes? Que tindria dues nenes precioses? Que treballaria de mestra? Que m’hauria d’estar llegint el Quixot?...
Avui, dia 20 de febrer fa 13 anys que estava cursant el penúltim trimestre de Dret, que una de les meves amigues de la facultat estava estudiant amb una beca Erasmus a Holanda. Fa 13 anys que vaig anar a visitar a aquesta amiga i que vam decidir anar a la festa que organitzaven en una residència d’estudiants de Nijmegen. Aquella nit ho va canviar tot, vaig conèixer el Tomas.
Heu pensat mai en l’efecte papallona? La teoria aquesta de que qualsevol cosa, per petita que sigui (com l’alateig d’una papallona), té una implicació en el romb de la Història? Recordo una de les parts d’aquelles fantàstiques “Històries imprevistes” on es veia com una partera austríaca lluitava amb l’ajuda de metges i infermeres perquè el seu nadó nasqués sa i estalvi. Al final tots estan contents perquè han pogut salvar al bebé i li pregunten quin nom li posaran al nen: “es dirà Adolf –diu la mare-, Adolf Hitler.”
En el meu cas, com segur en el molts de vosaltres, hi ha un munt de circumstàncies que en primer lloc podrien semblar adverses: després d’un any a la Facultat d’Història, canvio a la de Dret, tot i no tenir especial interès en la carrera. Entre les meves amigues n’hi ha una que va a estudiar a Holanda durant el 3er any d’estudis. Decideixo anar a veure-la durant una setmaneta. Anem a una festa, conec un noi a qui no puc deixar escapar... I aquí em teniu! Visquent a Suècia, treballant en una escola, estudiant filologia...

8 comentaris:

garbi24 ha dit...

Qui ens porta, és la pregunta? La casualitat, el destí, el cor o el nostre cul inquiet, de fet tant li fa si el resultat ha estat bo.
Bon diumenge......aquí fa sol...;)

Daniel Aragay ha dit...

Les voltes que dona la vida, no? a vegades no vull mirar enrera perque em marejo ;)

Jo vaig en el teu mateix camí... veurem d'aquí a pocs mesos què passa :)

Albert ha dit...

T'entenc perfectament. Abans de 2004 no hauria cregut ningú que m'hagués dit que viuria 1 any a Suècia i que després faria el petate cap a Estats Units per (com a mínim) 2 anys... la vida, diuen ;)

ramon ha dit...

I que siguis feliç per a molt de temps...!

Emma ha dit...

Acabo d' aterrar al teu blog, i que bonic tot el que expliques. La vida és així de màgica.
Petons des de Barcelona

Albert ha dit...

Home, tan de bo totes les històries fossin així de bones i casualment felices!
Així doncs, la conclusió del post és "aneu a veure tothom qui conegueu que estigui d'Erasmus que trobareu l'amor de la vostra vida?" jeje

aigua_clara_ ha dit...

La vida és imprevisible!!! :D

Salvador ha dit...

Qui t'havia de dir que si no fos perquè el teu pare, en l'any 1966, (quan no hi havien ni Erasmus ni Internet, i les comunicacions telefóniques internacionals podien trigar varies hores)és va enamorar pd'una francesa tu no estaries en aquest mon...!