floretes

Demà marxem cap a Catalunya, ben d'hora al matí. Aquest any les plantes van unes dues o tres setmanes endarrerides, però per sort he pogut gaudir de les peònies i del seu flaire tan especial. L'espígol blau és a punt de florir, al blanc li falta una mica més. El rosa, com que el vaig comprar aquesta primavera (i per tant, ja crescudet) està en el seu màxim esplendor.

Peònies i cel ennuvolat

No sé si ha sigut a causa de tota la pluja, però aquest estiu hi ha molts convidats no grats al jardí. Em refereixo al purgó, llimacs, formigues i larves de tota mena. Les daines ara mateix no fan molt mal. Els que pitjor n'han sortit parats han estat tots els geranium (no confondre amb els típics "geranis" de balcó) que els han quedat les fulles com un colador. Els llimacs, de moment, entre tisorades i el granulat de fosfat de ferro, els tinc controlats, però no vull ni pensar com estaran les hostes quan tornem d'aquí a quasi 6 setmanes... Com que intento ser el més ecologista possible, no vull fer servir cap producte químic per eliminar plagues. Hauria de comprar marietes, nematodes i altres animalons que mantenen a ratlla les pestes, però ara ja hem fet tard. O sigui que lluito amb les mans, sabó, amoníac i "farina de sang".

Purgó en el sambucus nigra

Les fulles foradades del geranium

Les abelles sí que són benvingudes

Corydalis. Petita flor blava d'olor intensa

A l'espígol li falta poc per florir.

Estic acabant de llegir Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda, en una edició molt cutre, de les que regalava aquell diari que va fer fallida "L'Observador". Em sorpren que en les descripcions de plantes, llavors i altres temes botànics, l'autora mencioni moltes de les varietats que tenim per aquí dalt i que jo mai he vist a jardins catalans, i menys al costat del mar. Hi podria haver vàries explicacions. Una, -i la més probable- és que jo no he tingut l'oportunitat de veure massa jardins privats d'entusiastes catalans. Però m'en vénen al cap dues més: el clima ha canviat i per tant, certa flora ja no viu en terres catalanes, o bé la jardineria s'ha homogeneïtzat, la gent compra el mateix tipus de plantes als gardens on no hi ha massa varietat i no hi ha massa tradició "amateur" de cultivar rareses. Aquí, com a Anglaterra, la gent gaudeix ensenyant amb orgull el seu jardí als interessats. A Catalunya, em fa l'efecte que els jardins macos s'amaguen darrera els murs de les grans finques, per exemple, al llarg dels camins de ronda de la Costa Brava. Una llàstima que no siguem més generosos compartint bellesa.