divendres, 13 de març de 2015

No serà fàcil

Quan vaig veure el primer capítol del programa vaig pensar que cada setmana seria una tertúlia al voltant d'una taula, sobre un tema concret. A més, em vaig emprenyar perquè, com ja és habitual en els nostres mitjans de comunicació, només hi havia UNA dona entre els que mantenien la conversa.
En els capítols següents vaig veure que el "No serà fàcil" prometia més del que em pensava. Té alguns trets de "El convidat" (veu en off del presentador, converses íntimes) però és més interessant perquè la gent que hi apareix és gent del carrer, anònima, com tu i com jo. Tinc curiositat per saber qui tria el tema de cada capítol, i sobretot, com troben a la gent que vol participar. Reconec, però que no he vist tots els episodis perquè alguns no m'atrauen.
Amb aquest gran invent de la televisió "a la carta" (ja no mirem mai cap canal en directe), em miro els programes dies després de que s'hagin emès i a vegades de dos en dos. Ahir, per exemple vaig mirar els dos darrers capítols.
La història de la Marta em va semblar increïble però em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més. Per exemple, ens diuen que té un fill també sord, però no sabem si també porta un implant com la seva mare, si a casa saben parlar el llenguatge de símbols, si és difícil aprendre una llengua estrangera quan s'és sord... La història del David, tot i que també es mereix ser explicada, ja no em va interessar tant.
En canvi, el programa que van dedicar als joves que han d'emigrar em va provocar una altra reacció. Per començar vaig pensar: aquest noi de Sabadell, perquè no parla català? Segons sembla, els seus avis van ser els que van emigrar a Catalunya, per tant, ell va néixer i va anar a l'escola a Catalunya. Una prova més del fracàs de la immersió lingüística al nostre país (ho podria relacionar amb el capítol de l'Institut de Badalona, però es mereix un altre post). I la seva xicota? Semblava sortida de la peli de La Juani! Tanmateix, és una realitat a la que no podem girar l'esquena i fer veure que no existeix, perquè la tenim entre nosaltres, més del que voldríem. Ara bé, em va semblar una mica clixé que justament aquest noi que -podríem dir- representa l'arquetip de "nét d'immigrat inadaptat", es dediqui a netejar oficines a Alemanya. Vull dir que també haguessin pogut triar un catalanoparlant (de fet en surt un que fa la mateixa feina) que n'hi ha molts, que també viuen a l'estranger fent feines poc remunerades. O un llicenciat castellanoparlant, que també n'hi ha molts, fent una feina ben pagada.
És clar que també haguessin pogut mostrar tots aquells catalans que amb el títol sota el braç arriben a Suècia o a UK i troben feina immediatament, especialment si tenen una carrera de ciències: enginyers, químics, metges, informàtics, arquitectes... Aquests, acostumen a trobar feina de "lo seu", com passava fa dècades a Catalunya. Els de lletres (i mixtes), en canvi, no ho tenen tan fàcil, i et trobes amb llicenciats en Humanitats vàries (filòlegs, historiadors, mestres, geògrafs, advocats) que s'han de buscar la vida fent de cambrers, cangurs o escombriaires. O com en el meu cas, que han d'estudiar una altra carrera al país d'acollida. Almenys, però, tenen una feina, aprenen una altra llengua i viuen una experiència personal molt enriquidora.
Crec que hagués estat més impactant reunir un grup gran representatiu d'emigrants catalans a un parell de països europeus i que cadascú hagués explicat en tres o quatre frases, la seva situació. Per exemple, contestant a les preguntes:
  • Perquè vas marxar?
  • De què treballes?
  • T'agrada ser aquí?
  • Tornaries a Catalunya si poguessis tenir la mateixa feina?
Em sembla que molta gent encara no és conscient de la fuga de cervells que està patint Catalunya. I no va començar amb aquesta crisi, sinó quan sortint de la Universitat (en el meu cas fa 20 anys) les úniques feines a les que podies aspirar eren fer d'auxiliar administrativa.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Jo tinc un perfil tècnic i per això tinc feina en aquest país, potser no està gaire ben pagada però podria ser pitjor...

joan gasull ha dit...

Em va impactar molt el segon capítol, potser perquè ella, ara ja morta, era la germana d'una persona que conec molt i de fa molts anys. Altres els he trobat molt forçats o de poc interès per la meva part. Aquest últim de la Marta també el vaig veure tot perquè em va enganxar des del primer moment.
Són bons programes, millorables com tot, però crec que donen la talla.

Teresa ha dit...

Anna, i tu com respondries aquestes preguntes?
Jo segueixo fent més o menys d'administrativa a Catalunya (més aviat secretaria executiva crec)però tampoc tenia massa més sortides a Suècia que ser professora d'espanyol, que és el que vaig estar fent els 5 anys que hi vaig viure.

Anna ha dit...

Doncs Teresa, a mi si em donessin una feina de mestra en una escola a Catalunya l'agafaria encantada! Sempre i quan el meu marit també tingués una feina que li agradés i estigués igual de ben pagada que la que té ara.