dimecres, 7 de maig de 2008

it runs in the family

Des de qui sap quantes generacions enca tenim a la familia una tendencia a obsessionar-nos. Es a dir, tenim pensaments obsessius que sovint comporten angoixa o altres maldecaps. Alguns han optat per medicar-se, anar a terapia psicologica o provar terapies alternatives. Si penseu en el pesat que pot arribar a ser quan una melodia se us "enganxa" i no podeu parar de cantar-la, us podeu imaginar que se sent quan un pensament negatiu o preocupant s'instal.la a la ment i no deixa pensar en res mes, per molt que s'intenti.
Jo en aquests moments i des de ja fa bastant estic be, estabilitzada.
El meu temor, pero es que la meva filla de 4 anys ha comencat a mostrar la mateixa tendencia. No se si tinc una visio subjectiva del tema o si es una cosa normal en els nens d'aquesta edat, pero em preocupa. Des de fa uns dies no vol anar a dormir perque te por. Por de que? De coses totalment irracionals: que s'imagina que es en una cova, o que va veure per la TV que un nen menjava moltes maduixes i li feia mal la panxa. O be coses molt mes profundes: que quan ens morim ja no existim o que si la terra es destrueix desapareixerem tots.
Quan li intento fer pensar en coses que li agraden em diu que igualment no pot parar de pensar en les dolentes. Que pot pensar en dues coses a la vegada.
Es desperta per la nit i ens ve a despertar a nosaltres i a l'Elna, que anant be ja s'havia despertat alguna vegada abans. I clar, qui te paciencia a les 3 de la nit i sense haver dormit encara ni 3 hores seguides, d'esperar-se al seu costat fins que es torni a adormir?
Conseqüentment, estic de mal humor durant el dia. No rendeixo, tot m'irrita i acabo sent una mare molt avorrida i amb mala llet.
El pitjor pero, es que em fa molta pena pensar que des de tan petita la Julia ja pugui tenir un caracter amb un domini d'aquests gens "dolents". El meu marit es tot el contrari i desitjaria que les meves filles heredessin el seu optimisme i capacitat per apartar les cabories del pensament.

5 comentaris:

noemí ha dit...

A part de tot el problema, és increïble com n'és de madura, la Júlia, trobo que fa reflexions o que ha arribat a conclusions que difícilment altres nens de la seva edat arribarien. Per altra banda penso que, valgui la redondància, potser t'estàs obsessionant amb l'obsessió de la Júlia? No t'amoïnis, no necessàriament això és indicatiu de que tindrà un caràcter o personalitat obsessiva. I si és així (que repeteixo, crec que potser és cosa de l'edat), tindrà la sort (o desgràcia) que com que tots hi hem passat sabrem com ajudar-la!
Ànims i intenta no capficar-t'hi!!!

teresa ha dit...

Jo recordo quan era molt petita que quan m'en anava a dormir em passaven molts pensaments negatius pel cap, com que els meus pares morien i jo i els meus germans ens quedavem sols. I no era gaire gran ptser 4 o 5 anyets... pero es pateix molt igualment. Lo dolent es que jo no ho vaig comentar mai amb ningu. La teva filla com a minim ho exterioritza isembla que no pero segur que se sent mes tranquila un cop t'ho ha explicat. Es part de la condicio humana tenir aquestes preocupacions.

aigua_clara_ ha dit...

Desgraciadament, em sembla que això de la Júlia forma part de la seva personalitat, malgrat sigui tan joveneta.

Jo també recordo, potser amb 7 o 8 anys, haver plorat com una histèrica pensant en la mort i en el sentit de la vida i ma mare mirant-me sense saber què fer.

Imagino que són etapes i que ja li passarà. De totes maneres mira de mostrar-te comprensiva amb ella. I en això de dormir... No sé, potser que li donis alguna infusió relaxant abans d'anar al llit i així es relaxa i dorm tot d'una.

Anna ha dit...

Gracies pels comentaris de suport. Per sort la cosa ha millorat, i amb la tecnica de relaxacio i alguns consells d'una psicologa sembla que anem per bon cami.

MartaG ha dit...

Anna,

De mare avorrida no n'ets gens!!!Les preocupacions de la Júlia de la mort jo les tenia amb 7 anys i recordo perfectament quan em presentava plorant al menjador i els deia els meus pares: "Tinc por de morir-me i no existir mai més", també recordo que m'imaginava el cami que feia el cotxe funebre...que macabre, no? Estic d'acord amb la Noe que no té pq ser cosa de la seva personalitat sino de l'edat. El Guillem que encara no ha fet 4 anys està obsesionat en si anirem el cel i que ell no hi vol anar....en fi ja em diràs que et comenta el psicòleg per veure que carai li explico al meu fill.

Ah i la Júlia és una passada amb aquests comentaris de doneta!!!!(Em recorda a tu que ja de ben petita erets d'un filosòfic...!!!)

MUAC