dimarts, 11 d’agost de 2009

ho vaig escriure fa dies...

Surto fora i noto la mateixa olor que fa vint anys. Sento la gespa acabada de regar mullar-me els peus. Ja són dos quarts de dotze de la nit però se senten els sorolls de cada estiu. Un gos borda i el brunzir d'alguns insectes fa música de fons. Des de fa uns anys, amb les millores de la carretera a Barcelona, l'augment de la població i les noves edificacions allà on fa uns anys només hi havia camps, han fet que s'incorporin nous sons més molestos: cotxes, motos sense silenciador, gent que parla amb veu massa alta mentre pren la fresca...
Envelleixo però no me n'adono fins que no veig reflexades les meves arrugues en els rostres coneguts, en els amics que viuen de records semblants als meus, que somriuen quan tornen a sentir aquella cançó dels 80 que acompanyava les seves primeres nits de festa estiuenca.
Avui he tornat a somniar que volava però aquesta vegada, a més, em traslladava a un altre espai físic tan bon puc començava a enlairar-me. I em semblava tan bonic que en el somni plorava de felicitat sense poder-me contenir.

3 comentaris:

aigua_clara_ ha dit...

Jo somio moltíssim. De fet, somio tant, que de vegades no distingeixo el que he somiat de la realitat...
Hi vaig escriure un post sobre això precisament fa uns dies!

Ja de tornada a Suècia?

garbi24 ha dit...

Sovint diem , ostres que s'ha fet gran a quest/a , sense adonar.nos que per nosaltres també passa el temps .
Així es la vida....

maria ha dit...

Somiar és de les coses més boniques que podem fer...