El Convidat 3a temporada (I)

Vaig una mica tard, però per fi puc tornar a començar la secció crítica sobre El Convidat. Haig de reconèixer que tinc una mena de sentiment amor-odi amb aquest programa. Mentre friso per escoltar paraules interessants de gent coneguda, per veure com i amb qui viuen, estic pendent de tot allò que no m'està agradant de l'episodi. O potser hauria de dir allò que penso que s'hagués pogut fer diferent. Com suposo que tothom, i com ja saben els que segueixen aquest bloc, hi ha programes que penso que han donat molt de sí i d'altres que no tant. Alguns m'han realment irritat mentre els mirava (així va començar el primer post sobre el tema) mentre d'altres m'han sorprès gratament.
El programa amb Jordi Pujol el vaig trobar senzillament avorrit. Fins i tot el mateix Pujol surt badallant dues vegades (!). Penso que una persona amb la tragectòria vital de l'ex-president, per molt que no es vulgui que parli de política, pot aportar converses més interessants. Em sembla que m'hagués agradat més veure la Ferrussola com a centre del programa que no pas el seu marit, però de nou, aquesta temporada els homes prenen el protagonisme i de 12 capítols, només 3 es dediquen a dones. Però deixo aquest tema, (de moment !) i passo a analitzar el cas concret d'en Pujol.
Com a apunt positiu i novetat d'aquesta temporada (pendent queda per veure si seguirà així) és que l'Om s'ha posat una mica més en segon plànol: ja no el veiem afeitar-se, ni ensenyant tipet, ni fent reflexions sobre el perquè ell no té fills. Bé!
Com que, com ja he dit, el capítol no va tenir massa suc, expresso pocs comentaris i –ho sento– la majoria no gaire positius.
Una qüestió que no és exclusiva de Catalunya o Espanya, si no que s'extén a altres països: per què s'ha de seguir anomenant a un ex-president (del que sigui) president? El fet de que algú hagi estat escullit democràticament per un mandat de 4, 8 o els anys que sigui, no li ha de donar perquè un títol vitalici, penso jo. A Suècia, ningú s'adreça o nombra a un antic polític (hagi estat president, ministre o ambaixador) amb el càrrec que ja no té.
I una mica conseqüència del comentari precedent, perquè ha de seguir un ex-president tenint un cotxe oficial? Qui el paga aquest servei? O potser és cosa de Convergència? No va quedar clar. Això per descomptat, no passa a Suècia, on de fet ni tan sols els diputats tenen xòfer. No sé com deu ser ara amb totes les retallades, però als anys 90, a Catalunya no calia pas ser gaire amunt en l'escala de l'administració pública per disposar d'un cotxe oficial a la porta de casa.
En tot el capítol, el Jordi Pujol anomena a la seva dona "ella" o "aquesta", en cap moment li sento pronunciar el nom de Marta. Ho trobo lleig, la veritat. Això sí, sembla que el matrimoni els va prou bé.
Una diferència en els costums socials entre Suècia i Catalunya és que aquí, quan una persona conversa no va tocant al seu interlocutor. De fet, hi ha una distància espaial que sempre es respecta. A mí m'agrada o m'hi he acostumat. Justament, el que no m'agrada és quan algú que pràcticament no em coneix em vagin donant copets a l'esquena o m'agafi del braç. El Pujol ho fa constantment amb l'Om, i sembla que altres membres de la seva familia també ho han heredat, ho dic per experiència, alguns dels que llegeixien ja saben perquè ho dic.
L'Om intenta durant tot el programa fer que l'ex-president faci una mena de retrospecció de la seva vida, quasi filosòfica. I acaba el capítol amb la seva veu en off dient que ha trobat un Jordi Pujol molt reflexiu. És clar, si no ha parat de fer-li preguntes d'aquest tipus!
La veritat, em sembla que el programa hagués valgut més la pena si s'hagués parlat de política.