dijous, 25 d’abril de 2013

viatge en el temps



Ahir em vaig agafar el dia "lliure" per fer de mare acompanyant en una excursió de la classe de la Júlia. És una sortida que fan cada any tots els alumnes de tercer de la regió. La destinació és un poble de l'edat de ferro (una rèplica, és clar) i l'objectiu és passar el dia imaginant que vius en aquella època, fent activitats pròpies del període.
La classe es va dividir en quatre grups i activitats de manera que cada nen/a tenia temps de fer dues activitats (una pel matí i una per la tarda). Un grup preparava el dinar (o el berenar), un feia feltre i tenyia llana amb herbes, un feia un objecte amb fusta i un altre un objecte de ferro. Evidentment tot estava mig preparat, però almenys se'n van poder fer una idea. Jo vaig ser tot el dia a l'estació de la llana i va ser prou divertit: per tenyir la llana de verd, vam fer servir les herbes que teníem a l'abast, i us asseguro que no eren moltes (la foto de la capçalera no és d'ahir). El millor d'aquest tipus d'excursions és que els nens aprenen, molt més que llegint-ho en un llibre. Suposo que a Catalunya també fan aquests tipus d'activitats (a Moià, per exemple, a les coves del Toll?)
A Escandinàvia, l'edat de ferro va del 500 a.c. al 1 050 d.c. És a dir, un període de 1 500 anys... sempre m'ha sorprès aquesta manera d'agrupar les èpoques històriques: m'estan dient que es vivia igual durant tots aquests anys? El que és una llàstima és que com que la gent vivia en cases de fusta, no han quedat edificis de l'època i els únics objectes que es troben són bàsicament els de ferro o os, enterrats en tombes. De tant en tant, quan construeixen alguna carretera o urbanització, es descobreixen nous jaciments. L'arqueòloga va explicar que hi havia a uns 500 metres d'allà mateix, al mig d'un camp, restes d'un poblat, però que estava prohibit excavar (!) i fins que no construissin alguna cosa no es podria veure el material. Ho vaig trobar flipant: donen permissos per construir però no per fer excavacions arqueològiques? Estem parlant d'un lloc al mig del no-res!
tenyint la llana
Sempre m'ha agradat la Història (de fet vaig estudiar el primer any de carrera abans de passar-me al Dret) i he trobat molt atractiva la feina de l'arquòleg. Us imagineu quina emoció trobar objectes que han fet servir gent de fa cents o mils d'anys? La gràcia de tot el que es troba és que és força únic: són peces fetes a mà, no n'hi havia en grans quantitats, eren fetes amb materials de la natura... Sovint penso que els que estudiin la nostra època en un futur no tindran aquesta sort: no hi haurà cap valor en un munt de deixalles electròniques, plàstics, roba i altres coses fabricades industrialment. Una llàstima!
per cardar la llana

3 comentaris:

salvador ha dit...

Benvinguda de nou. Com molt be dius ningú no trobarà les nostres restes però no per què siguin de plàstic o d'altres materials sinò perquè el mon ja s'haurà acabat. O penses que en tenim per dos mil anys més? Que no, que no, que aixó s'acaba en cent o doscents anys.

joan gasull ha dit...

a veure si a cops de taller la mainada que puja s'agafa la vida una mica més seriosament i fan que tot torni a rodar amb la naturalitat que li pertoca o el més semblant possible

Kuroi Neko ha dit...

Jo sóc professora d'Història i m'al·lucina que hi hagi aquestes coses. Nosaltres no tenim res d'això per ensenyar als nostres alumnes i és una veritable llàstima...