Dèficits d'atenció

Les opinions que emetré es basen únicament en el que he pogut veure en la meva feina de mestra a l'escola sueca. No sóc psicòloga ni psiquiatra i per tant parlo des del desconeixement científic.
Vull parlar dels casos de TDA i TDAH, (és a dir, els trastorns de dèficit d'atenció amb o sense hiperactivitat), la dislèxia, la discalculía i altres diagnòstics que fan més difícil l'aprenentatge d'alguns alumnes.
Pel que veig per la xarxa, la tendència catalana és similar a la sueca: cada dia es diagnostiquen més casos. Probablement no és que hi hagi més casos d'aquests trastorns sino que ara es diagnostiquen i abans no. Qui no tenia el típic "cul inquiet" a la classe o el que havia d'anar amb la mestra de reforç perquè no hi havia manera de que llegís amb fluïdesa? En els pitjors casos, hi havia el gamberro que no treballava, pegava, destrossava coses, etc i que acabava sent un cas perdut. En una escola privada sempre es podia "aconsellar" als pares que canviessin al nano d'escola i s'acabava "el problema". Suposo que a les públiques era més difícil. No em vull ni imaginar com era la situació en el temps de les escoles de frares i monges...
A mi el que em sembla preocupant és que tot el que es fa per ajudar als alumnes amb aquest trastorn és perquè s'adaptin al que es considera "normal". Per això es posa al seu abast tota mena d'eines que els ajudaran a seure quiets, a concentrar-se, a poguer escriure sense errors, etc. És a dir, es parteix de la idea que la millor manera d'aprendre és la de sempre: un grup de nens asseguts que escolta el mestre i fan els que aquest els diu, fan els exercicis, els dibuixos, llegeixen, escriuen, fan proves, etc. En definitiva, els nens produeixen un resultat. Aquest, a la vegada, serà jutjat com a bo, millorable o dolent. Si tot va com ha d'anar, els pares estaran contents en veure que els seus fills van adquirint els coneixements que s'exigeixen en cada etapa.
Però perquè hem de veure aquests trastorns com a problemes? Perquè no s'intenta treure un profit d'aquesta diferència? Perquè no hi ha un ensenyament alternatiu?
Curiosament (o no), hi ha una representació molt elevada de gent amb aquests tipus de diagnòstics entre empresaris que s'han fet mil.lionaris, esportistes d'èlit o artistes. Els casos més coneguts són els d'Ingmar Kamprad (fundador d'Ikea, dislèxic), Richard Branson (fundador de Virgin, dislèxic i amb fracàs escolar), Steve Jobs (creador d'Apple, TDAH), Michaels Phelps (nadador olímpic, TDAH), Will Smith (actor, TDAH), Picasso (pintor, dislèxic). N'hi ha molts més, els podeu trobar googlejant una mica.
Lamentablement aquests trastorns també es troben sobre-representats en àmbits no tant atractius com ara la criminalitat o les adiccions. Lògicament es tracta d'una cadena de fets, no costa massa imaginar-se com un nen que no pot seguir el ritme "normal" de l'escola comença a deixar d'anar a l'escola, s'ajunta amb altres que tampoc hi van, un dia prova alguna cosa que el fa sentir millor, etc.
Però si ens centrem en els que han conseguit l'èxit veurem que la clau es troba en les estratègies alternatives, les que no ens ensenyen a l'escola i les que han desenvolupat la gent amb aquests trastorns: l'emprenadoria, la creativitat, l'amplitut de mira, la perserverància...
Potser ja fóra hora que ens replentagessim tot el sistema d'educació enlloc de voler fer encabir les persones on no hi caben.