Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!
4 comentaris:
Deu ser inevitable. Els nens i nenes juguen a ser grans. Des de temps immemorials es guga a "papes i a mames".
Però tens raó. Cal orientar-los i fer entendre a les filles que ja els arribarà el temps de vestir-se i maquillar-se com una dona, i als nois que no s'amoinin si encara no els creix el bigoti. A la llarga se'n cansaran d'haver d'afaitar-se diàriement.
Fita
la meva que va per els quinze explica que l'entrada a classe és tot un desfilada de models i que el maquillatge corre entre hora i hora de classe. Per sort a ella no li tiren gaire encara aquestes pintures de guerra.
Amb la tecnologia ja es un altre cosa , per discutir-hi cada dia. No hi ha moment de parar i hem hagut de posar normes severes.
Molt ben fet. Ni de conya comprar-li perfums cars a aquesta edat!!
Jo tinc un nen de 10 anys que fa cinquè i una de 13 que fa segon d'ESO. A mi també se'm posen els pels de punta quan m'expliquen que la majoria de nens de la classe del meu fill tenen mòbil i les coses que hi veuen. Facebook des que tenen vuit anys la majoria. Però què és això? Després ens estranyem que no agafin un llibre o que no sàpiguen escriure. No es saben entretenir sols. Les batalles que tinc amb el nen perquè vol mòbil, com tots! El meu està "enganxat" a un joc que es diu Minecraft, li encanta i hi jugaria tot el dia. Ara, tinc clar que de mòbil res de res per molts anys. La gran no pot viure sense el mòbil i els contants missatgets de whatsapp. Ara mirarem de restringir les hores. De moment el mira fisn que va a dormir, cap a les 10.30. Pero m'explica que n'hi ha molts de la seva classe que el miren fins la una de la nit o més tard!!! Després ens quedem parats del rendiment de la canalla.... A classe també es veu que es connecten a FB d'amagat alguns. Això d'haver introduït els llibres a l'ordinador i ja no tenir llibres físics, ja em perdonaran però no funciona tal i comestan muntades les classes actualment.
En definitiva no sé perquè no podem deixar que els nens estiguin tranquils i no es facin grans de cop durant la infància. Que s'avorreixin és bo: és qua agafen un llibre, un cavalll fort... La tele,el mòbil i l'ordinador es mengen la seva creativitat, el pensar, "el no fer res" que porta a trobar-te amb tu mateix.
Publica un comentari a l'entrada