Perquè som com som?

Sovint pensem que les decisions les hem pres nosaltres mateixos amb total llibertat, que tenim molt clares les idees, els gustos i el nostre estil de vida. Però si mirem enrere i analitzem els moments importants que hem viscut des de l'adolescència, quan s'ens començà a permetre decidir sobre algunes coses tan senzilles com la música que escoltàvem, amb qui sortíem de festa o si triàvem ciències o lletres, ens adonarem que tan lliures no érem. No perquè féssim cas al que ens deien a casa o seguíssim el que feia l'amic, si no perquè incorporat en el nostre ésser mateix, gràcies al dia a dia viscut en la nostra família, ens anàvem decantant cap a una esfera de les moltes que hi ha a la societat. 
Us posaré un exemple: a partir dels 14 anys, i amb el canvi d'EGB a batxillerat (d'una petita privada escola a un gran institut públic) vaig començar a vestir-me "diferent". M'encantava remenar entre la roba vella dels meus pares i reutilitzar bosses, jerseis o accessoris -lamentablement les talles no coincidien gaire amb la meva i l'oferta era limitada-. Em tenyia el cabell amb henna i/o me'l tallava diferent al de tothom -això sí, anava a les millors perruqueries-, entrava a les poques botigues de segona mà que hi havia en aquells moments a Bcn (recordeu la del Camell al Portal de l'Àngel?) per comprar roba dels 60 que sabia que ningú més portaria. En definitiva, m'encantava ser contrària al main-streem , distingir-me entre la massa de nenes adolescents de l'insti, però amb bon gust i sense extravagàncies radicals (tipus piercings o similar). I jo pensava que era molt original i que tenia un estil propi, amb molta personalitat.
Doncs bé, després d'haver llegit uns quants estudis sociològics, sobretot de Bourdieu sobre la sociologia en el món de l'ensenyament, m'adono que aquest tipus d'"estil de vida" és típic de fills de famílies amb un grau alt de capital cultural (i mitjà-alt de capital econòmic).
Des de que neixen fins que volen del niu, estem transmetent als fills valors, gustos i estils de vida sense ni adonar-nos en: amb el menjar, amb el que llegim, amb el que escoltem per la ràdio, en les converses a l'hora de sopar, en l'estil de llengua, comprant al súper, amb els esports que practiquem, etc. I això fa que es relacionin amb qui té els mateixos estils i gustos perquè s'hi identifiquen, i acabin reproduint -amb un cert marge- la mateixa estructura social en la que han crescut.
En casos concrets i més aviat minoritaris, hi ha individus que trenquen l'esquema sortint d'un grup per anar a un altre, però si us hi fixeu (mireu al vostre entorn) el canvi no va mai de dalt a baix, només de baix a dalt. Vull dir, poques vegades fills de pares amb títols universitaris acabaran exercint una professió que requereixi pocs estudis i si ho fan, sempre tindran una bona xarxa social que els ajudarà a fer-ho amb èxit (tenint la seva pròpia empresa, trobant feina, etc.). Fent un pseudo-estudi sense cap tipus de validesa científica, m'adono que els meus companys d'escola d'EGB, amb qui encara em trobo de tant en tant, tenen feina -malgrat la crisi econòmica d'aquests anys-. I la ratio de títols universitaris  és altíssima: entre els 28 que érem hi ha tres metges, quatre o cinc enginyers, dos juristes, dos economistes, una llevadora, un psicòleg, una filòloga i d'altres que he oblidat. Els que no van estudiar carrera universitària són empresaris.
I això, i aquí penso que ve el més important, no vol dir que el qui té estudis universitaris o un bon sou sigui millor persona, ni tan sols que sigui més feliç. És, simplement, una constatació de que potser no som tan lliures com ens pensem a l'hora de prendre decisions.