comiat xafogos

Avui ha fet una calor insopurtable a Barcelona i gran part de Catalunya. Dema marxem cap a Estocolm, repetint aquest cicle que ja fa anys es part de la nostra vida: d'estiu a Nadal, de Nadal a estiu... Ja no recordo com es Catalunya a la tardor ni a la primavera. En altres ocasions ja he escrit que enyoro les castanyades, el carnestoltes i especialment la diada de Sant Jordi.
I com cada vegada, la peneta que fa deixar la familia amb qui s'ha viscut intensament unes setmanes, els amics amb qui t'has pogut veure una estoneta i els altres amb qui finalment, tot i les promeses no t'has pogut trobar.
Entre aquests dos periodes anuals en que venim a Barcelona hi ha tambe vegades en que o be els meus pares o germans ens passen a fer visita per Suecia. Llavors el comiat no es fa tan trist, perque es pensa que d'aqui a 2 mesets ja ens tornarem a veure, i pels aniversaris de les nenes i el meu, que tambe son dates senyalades.
Despres de les vacances de Nadal ja vaig comentar quines coses no trobaria a faltar i no se si em repetire pero aquesta vegada no enyorare les motos conduides per adolescents incivics que van pel mon sense silenciador al tub d'escapament (es diu aixi?). Cada cop que passen pel costat m'agafa una rabia que es que els posaria una corda tibant mes endavant del carrer perque es fotessin de lloros, us ho juro!
Be i per avui prou. Ja tornare a escriure quan sigui a casa. L'altre casa, la d'Estocolm.