dijous, 3 de desembre de 2009

escacs


Com fan alguns vespres, la Júlia i el Tomas jugaven a escacs abans d'anar a dormir. I també com tot sovint, va guanyar la partida el Tomas cosa que va irritar enormement a la Júlia que es va posar a plorar i cridar. El comentari del Tomas va ser "Ui Júlia, ara veig que estàs cansada i te n'has d'anar a dormir" i ella va contestar (cridant) "no estic cansada, estic enfadaaaaaaada!", cosa que em va fer molta gràcia.* Evidentment estava enfadada perquè estava cansada, cosa que es va evidenciar quan un cop al llit va trigar 5 min. a adormir-se, però és important recordar que per una nena de 6 anys el sentit de les paraules és important i no sempre s'entenen les indirectes. Un altre exemple és quan fem reflexions iròniques del tipus "quin bon dia que fa!" quan en realitat fa un temps de fàstic. I llavors la Júlia diu "però si no fa gens de bon dia!" i nosaltres li expliquem que és una manera irònica de parlar. "No m'agrada que parleu amb ironia" ens deixa caure...
Des d'ahir que ha comencat l'hivern de debò, a menys 7 estàvem al matí i totes les branquetes, herbes, roques i altres superfícies són plenes de gebre i brillen reflexant la llum. Molt bonic. Però de sol, "nasti de plasti"!
Com a tonta que sóc m'he agafat una tasca més a fer a l'escola: sóc l'encarragada d'actualitzar la pàgina web del 9è curs. Però la veritat és que m'agrada aprendre com funciona i ho trobo divertit. Això sí, no us penseu pas que em paguen extra pel què faig! Treballo al 60% i tinc la sensació que curro més que quan treballa el 80% però amb menys sou. I ahir ens diu el director que de cara l'any que vé ens hem d'apretar encara més el cinturó!
*Al Tomas li vaig dir que fés el favor de deixar-la guanyar de tant en tant!

5 comentaris:

garbi24 ha dit...

Tan apretar el cinturó et quedarà una cintureta divina......
Els meus son un parells d'anys més grans, però sempre que juguen a escacs acaben barallats, sempre. I cada cop hem d'anar més amb compte quant parlem....doncs ja capten asta el que no haurien...sempre amb les antenes posades!!!!!

salvador ha dit...

Doncs pot ser seria bo que la deixés guanyar de tant en tant però el que és més dificil es ensenyar a perdre. Els que aprenen a ser perdedors de petits ploren menys amb les bofetades que et dona la vida. Tan petits i ja només aposten per guanyar!! No estarem crean una societat de petits monstruos..?

ramon ha dit...

Vaja amb la nena...!!

noemí ha dit...

Uf! jo en conec alguns de trenta i pico que quan perden no es posen a cridar i plorar per això, perquè en tenen trenta i pico! És complicat, però crec que el pare té raó, l'important és que aprenguin a perdre. Ara, que també la deixi guanyar algun dia (això que amb els escacs ha de sr difícil deixar-se guanyar!) Aquí també ha començat l'hivern finalment, però no fa tant fred! Vinga, ja queda menys d'un mes per veure'ns! Ja en tenim ganes!!!

aigua_clara_ ha dit...

Quan som petits ens han de deixar guanyar (de tant en tant) sense que ho sapiguem perquè sinó se'ns treuen les ganes de continuar jugant, no té emoció :P

Molt graciosa la teva filla dient que no li agrada que parleu amb ironia, hehe, encara m'estic rient!