dijous, 23 de febrer de 2012

cremada

Estic molt cremada. Aquestes últimes setmanes haig de controlar MOLT els meus impulsos per no cagar-la, parlant clar. Quan estic a punt d'escriure un mail o ja l'he escrit però l'haig d'enviar, el cor em comença a bategar més ràpid del que hauria, haig de respirar a fons i dir-me: no ho fagis, et posaràs en merders.
Sempre he estat de dir el que penso, tant en els àmbits privats com en els laborals. Però ara mateix em refereixo a la feina. Generalment m'ha anat bé ser així, de fet alguns m'aprecien justament per això, tot i que segur que també m'he creat antipaties. No m'agrada llepar culs i sóc conseqüent amb les meves idees, la qual cosa no vol dir que aquestes no puguin canviar si hi ha una bona base per fer-ho. És a dir, no sóc tossuda "perquè sí" i si s'aporten bons arguments se'm pot convèncer i puc perfectament reconèixer que m'he equivocat.
El problema, a vegades, és que després d'haver dit unes quantes veritats, no puc deixar de pensar en el que he fet, rumiant i rumiant i a vegades penedint-me de les meves actuacions. És una variant del "no me la puc treure del cap" però en lloc d'una cançó parlem d'un pensament. Suposo que a tots us haurà passat alguna vegada, alguns més que altres. A mi em passa tot sovint i és un fet que em provoca angoixa i malestar general.
En qualsevol cas, he après a controlar -com us deia- la meva impulsivitat tant pel meu estat de salut mental com per no provocar mals rotllos i conseqüències indesitjables.
El problema és que una va deixant passar coses i al final pot acabar siguent pitjor perquè el dia que s'explota, llavors surt tot.
Com ara, i per això he optat per escriure un post, que em desfoga sense que per això hagi de penedir-me del que escric. De totes maneres, com que hi pot accedir tothom, haig de ser així d'ambivalent, ho sento, però jo ja m'entenc. Hi ha coses que no suporto d'alguns companys de treball:
- que per presumir d'ells mateixos critiquin el que fan altres col.legues
- que davant teu molt "ji-ji, ja-ja" per després criticar-te a l'esquena
- que es creguin superiors a d'altres
- que formin un grup "a part" on es decideixen coses, es preparen projectes de futur, etc. sense fer-ne partíceps als altres
- que tot i no tenir cap càrrec de més responsabilitat, es prenguin la llibertat de decidir sobre coses que afecten a tothom

Pels que no fa tant que seguiu aquest bloc, us haig de dir que treballo en un departament de llengua castellana on la majoria de col.legues són de nacionalitat espanyola. Cada vegada sospeso més la idea de treure'm el passaport suec, mentre no n'hi hagi un de català.

3 comentaris:

teresa ha dit...

Anna, com t'entenc. A mi s'em van treure de sobre pel morro fent tràfic d'influències. És a dir, els enchufes de tota la vida. Així segueixen tots...

joan gasull ha dit...

aquests tipus de personal no haurien de campar per els llocs de feina, doncs mai es farà una bona feina quan es miren primer els interessos propis i l'únic que preocupa son postes de sol i caps de setmana.
Tranquil·litat, pa i ciència, que moltes vegades també acaben trepitjant merda

... ha dit...

Per això nosaltres tant a Linköping com ara aquí a Califòrnia ens allunyem dels guettos catalans o espanyols... ja sabem com acaben sempre els grups creats artificialment pel fet de ser "d'allà"... en el teu cas però, al ser la feina és més pelut poder-te'n desentendre... Ànims !