dimarts, 22 de maig de 2012

Moià


La setmana passada, el programa de Divendres de TV3 va estar emetent des de Moià, un poble amb el que hi tinc lligams especials: hi he passat molts estius i caps de setmana, els meus pares hi tenen una casa i la meva germana -amb familia- hi viu.
Quan vaig veure l'Espartac a la plaça de l'esglesia envoltat d'alguna gent -alguns més coneguts que altres- en màniga curta, se'm va fer extrany, com si visquessim en dues òrbites diferents i els esdeveniments no fossin paral.lels en el temps. Em va sorprendre que la participació d'en Màrius Serra no impliqués aportacions més rellevants, perquè realment hi ha paraules i verbs que només els he sentit a Moià, però potser no són autòctons, no ho puc afirmar: afogar-se (ofegar-se), vegilar (vigilar), pertxò (per això), ciurons (cigrons), apaiat (apagat), cardar (enlloc de fotre: carda fred, no cardis, etc), qui é? (qui és?). Encara es fa servir molt el que suposo que és típic de molts pobles: "oita'l" quan et trobes amb algú...
Lògicament van sortir tots els temes típics de la contrada: coves del Toll, Francesc Viñas, Rafel Casanova, Escola Pia, l'Ot el Bruixot i en Ruaix.
Però Moià per mi, representa també quelcom més. Era el lloc d'evasió, el trencament amb la rutina urbana que feia allargar el cap de setmana. Gairebé com si tingués una doble vida, tant de nena com d'adolescent: la de l'escola/institut a Barcelona i la del Cau, el Tosca i el Mòdium al poble. Fins i tot m'atreviria a dir que la meva personalitat canviava quan em traslladava aquells 53 km, començant amb la sortida divendres al vespre, escoltant música que em feia somiar (al walkman, aïllant-me de la resta de membres familiars). A Bcn teníem un pis petit, a Moià una casa on vaig poder gaudir per primera vegada d'una habitació per mi sola. Al poble m'augmentava l'auto-estima i desapareixia -una mica- la timidesa, problablement per la seguretat que imposava el venir de ciutat.
Moià és un sac de records: hores de piscina, tardors amb olor de fum, peus freds, gespa acabada de segar, hores i hores de xerrameca, aventures pel bosc, taller de bicicletes al jardí, festa major, ball de confeti, confessions en una teulada, viatjar de paquet en una vespino, correfocs, tancar-me a llegir, dibuixar o escriure durant hores, calma, nervis, permisivitat paternal en les sortides nocturnes, una pel.lícula a mig fer, buscar fòssils, menjar espaguetis a les 6h del matí.
Seria absurd voler resumir en un post tot el que Moià em porta a la memòria, i és que, com va dir un dels seus habitants, "Moià és molt Moià".

4 comentaris:

joan gasull ha dit...

Jo que també a viscut tot això a poble, ara no ho deixo fer als meus fills. Potser ens equivoquem i ells mai podran tenir uns records tant poderosos i rics com els nostres.
O és que tot ha canviat.......

salvador ha dit...

Tens tota la raó. Moià ha estat molt important en la vida de la nostra família i per a mi és un poble al que estimo molt

Anònim ha dit...

Moià està de moda sigui per coses bones com per el dèficit...però es un poble encantador

Eugenia ha dit...

Doncs a mi Moià sempre em recordarà a tu, Anna. Allà va ser on ens vam conèixer i si l'atzar no hagués volgut que els meus pares lloguéssin allà una casa els nostres camins mai s'haurien creuat. I d'això ja fa uns 20-22 anys? Molts petons, guapa!