dimarts, 29 de maig de 2012

lletres nòrdiques

Gràcies a aquest gran servei que és TV3 a la carta, puc gaudir de programes realment interessants, dies i setmanes després de que s'hagin emès i, òbviament, a mils de kilòmetres de l'estudi on s'han realitzat.
Avui he dinat tot mirant el "Singulars" on l'economista i grafòleg Joaquim Valls explicava com ens podem tornar més optimistes. El seu mètode inclou, entre altres coses i simplificant-ho molt, el canvi d'estil de lletra, que implicaria un canvi d'actitut en la persona que escriu.
En la seva intervenció, hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció i m'ha semblat paradoxal. Deia el sr. Valls que els "nòrdics" (incloent en aquest grup els alemanys) firmen amb nom i cognoms reconeixibles, mentre que els llatins tendim a fer-ho amb gargots que ningú no entén. Si es firma com ho fan els nòrdics, denota que la persona té una gran autoestima i per tant, si no ho fem, hauríem de canviar la nostra forma de signar, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i demostrar que som persones segures i vàlides. La paradoxa està en què una vegada més, es posa als europeus del nord (si és que Alemanya es pot considerar del nord) com a model a seguir, autodefinint-nos a nosaltres mateixos com a "inferiors" o menys vàlids.
En primer lloc m'agradaria comentar que, tal i com el grafòleg diu més tard en el mateix programa –quan es veu obligat a defensar la signatura del Mas–, normalment s'escull la firma en els anys d'adolescència i els cànons marquen (almenys quan em va tocar escollir a mi) que sigui un gargot amb personalitat, entre altres coses perquè ningú la pugui imitar. Per a mi, que no he estudiat res de grafologia, una persona que firma només escribint el seu nom i cognom, sense cap marca individual, més aviat denota cert garrulisme. Per altra banda, tot i l'avanç en molts àmbits socials, la tradició nord-europea mana que quan la dona es casa, adopti el cognom del marit, de manera que ha de canviar la seva signatura. Penso que és una qüestió més aviat cultural, de moda i d'educació. El mateix passa amb la lletra manuscrita.
M'explico: a Catalunya (i suposo que a Espanya), els nens aprenen a a llegir i a escriure amb lletra lligada i fent cal.ligrafia, mentre que als països escandinaus (i potser Alemanya, no ho sé) es fa amb la lletra de pal i la cal.ligrafia es deixa com a qüestió més aviat artística o d'estil. De fet, és bastant lògic perquè a part d'alguns llibres infantils, la majoria de textos impresos estan escrits amb lletra de pal i sembla que hagi de ser més fàcil escriure paraules amb lletres sense lligar, ni bucles, ni altres ornaments. Depenent de l'època en la que un hagi après a escriure, també hi haurà modalitats. A la meva escola, a partir de 4rt d'EGB, si feies bona lletra et deixaven escriure en pluma estilogràfica (mai en bolígraf) que també fa adaptar l'estil d'escriptura. Aquí a Suècia, t'obliguen a escriure en llapis per poder esborrar i corretgir sense que quedin ratlles al paper, fins i tot en els exàmens universitaris, cosa totalment impensable a Catalunya. Fixeu-vos en una petita subtilesa: a Catalunya, els exàmens s'han d'escriure en bolígraf perquè així ningú (mestre o alumne) podrà fer "trampes" i canviar el text a posteriori. Aquí, aquesta qüestió ni es planteja, perquè ningú fa trampes.
Al començament de treballar com a mestre a Suècia, els meus alumnes no desxifraven les meves efes ni les ges ni les zetes quan escrivia a la pissarra, de manera que em vaig veure obligada a canviar-les. Ara, les meves efes no ténen bucle ni a la part superior ni a la inferior (que reflecteix  segons el Sr. Valls els projectes i la seva realització respectivament), sinó que són com les que fa l'ordinador. La meva lletra no és ni lligada ni de pal, sinó una mena d'híbrid. Depèn del dia o del que escric–si és que escric alguna cosa a mà– serà inclinada cap a la dreta o recta cap amunt. La meva signatura té una a ben gran i oberta, molt semblant a la d'Angela Merkel i una efe pel mig, però no s'entén el que hi posa. També us haig de dir que el nom del meu marit costa bastant de reconèixer en la seva firma.
Per cert, es pot canviar la signatura quan es vol?

6 comentaris:

joan gasull ha dit...

La meva és semi llegible potser per ser un admirador del nord i no per l'autuestima. En quan a la lletra crec que amb els anys anem agafant vicis i no pas per anar millor.

Kuroi Neko ha dit...

Jo tracto de ser coherent i mantenir sempre un mateix estil a l'hora d'escriure, encara que alguna vegada se'm pot colar alguna grafia...
D'altra banda, em resulta curiós que des de Suècia vegis TV3 a la carta, no pel fet en sí, sinó perquè jo hauré de fer el mateix. Em fa ràbia però vivint als Països Catalans (i no al Principat), d'ençà uns mesos ens han tallat la connexió al nostre edifici i no es pot veure. Ja feia temps que no podíem veure la programació normal, només TV3Cat i no és ben bé el mateix.

Marta Contreras ha dit...

Una bona reflexió. Ara, el que penso és que la signatura ja és quelcom arcaic i que aviat signarem amb el xip que durem a sota la pell :)

Joan ha dit...

Totalment d'acord amb la Marta; sempre he pensat que l'"invent" de la signatura és un anacronisme. Que un gargot serveixi per identificar oficialment a una persona em sembla obsolet i poc seriós.

salvador ha dit...

Doncs aixó de que la meva signatura s'assembli a la de l'Angela Merkel em preocuparia una mica....Jo sempre he firmat amb una siganatura en la que es poden entendre els noms si es llegeixen amb carinyo i el que no he fet mai ha estat un gargot. Malgrat tot un dia una grafòloga em va veure la signatura i no es va voler mullar en dir-me res. Més aviat la vaig veure espantada amb el que estava veient!1

Anna ha dit...

Salvador, no és tota la signatura, només la primera lletra! ;-)