dimarts, 21 d’agost de 2012

aviam...

...per on començo? Per la cama, la xarxa o el clima?...

Xarxa, va! M'he quedat sense conexió a Internet mitjançant ADSL per culpa d'algun cable que els de l'empresa de telefonia han d'arreglar (a fora al carrer), força irritant però no tan greu perquè gràcies al meu mòbil em puc conectar en 3G i va prou bé.
El clima, com ja advertia en el meu anterior post, s'està tornant tardorenc. Ha plogut uns quants dies, el sol ja no escalfa tant i a partir de dijous, tindrem de 10 a 15C fins no se sap quan. Esperem que encara ens quedi algun dia per gaudir de 20graus.
I la cama... doncs que encara no sé ben bé perquè, resulta que em vaig llevar diumenge amb un genoll com una pilota i després de passar-me el matí i part de la tarda a urgències em van diagnosticar una lesió de menisc. Probablement me la vaig fer fent feina al jardí o quan intentava ajudar la Júlia a patinar amb "inlines".
Amb el temps que porto en aquest país, ja he après algunes astúcies per evitar els tràmits que només fan perdre temps. Per això vaig anar directament a l'hospital, enlloc del meu metge de capçalera. A la recepció, em va atendre una infermera (són les que s'encarreguen d'inscriure't) i ja em va avisar que hauria d'haver anat al meu centre de salut, però que com que ja era allà, que m'esperés i em veuria un metge. El metge de familia em va veure al cap d'una hora (temps d'espera correcte). Era rumà i li va fer gràcia que fos de Barcelona. Li vaig explicar el que m'havia passat al turmell unes setmanes abans, pel que va deduir que potser es tractava d'un problema reumàtic però que com que llavors hauria d'anar al meu CAP i que d'allà em derivarien a l'especialista i podia tardar molt, exageria una mica el diagnòstic i així em podria veure directament un traumatòleg.
Li ho agraeixo i passo a traumatologia, on em torna a rebre una infermera rera l'ordinador. Haig d'acceptar que mirin la meva història, confirmar que no és cap secret que sóc a l'hospital (per si algú demana per mi) i passar a la sala 302. Em tiro una hora (de 11:45 a 12:45) sense que entri ningú a la sala en qüestió, amb la porta oberta i veient com passen inferemeres, metges i auxiliars amunt i avall, amb molta calma i sense veure o sentir, en canvi, gaires malalts.  Però és clar, és l'hora de dinar...
Finalment, entra una auxiliar per prendre'm la pressió i el pols. 30 minuts més i entra una infermera per punxar-me al dit i comprovar que no tinc cap infecció. 40 minuts després, entra una metge resident. M'ausculta cor i pulmons, em palpa el genoll, fa alguns moviments per veure on em fa mal, etc... Al cap de més o menys mitja horeta, arriba l'especialista i en cinc minuts em diagnostica lesió de menisc, em diu que m'hauran de fer una ressonància (però que ja m'avisarn un d'aquests dies), em deriva al fisio i diu que em prengui voltaren. Un cop tingui la ressonància, hauré de demanar hora a l'especialista perquè em diguin exactament què tinc i si s'ha d'operar o no.
I apa, cap a casa falta gent, a esperar que em truquin per la ressonància (seran dies, setmanes o mesos?).
Tot això per dir-vos que la Sanitat a Catalunya està molt bé: quan va ser el tormell que se'm va posar com una pilota, en mig matí em van atendre i diagnosticar. Al cap d'una setmana ja tenia la ressonància feta i l'endemà em va veure l'especialista. Sense pagar un cèntim, que ja ho farà l'administració sueca quan li arribi la factura de l'E-111.
Ah! I sort que no m'ha passat al setembre, que és quan se m'acaben els meus 12 mesos de "cupo" i m'hagués tocat desembutxacar 50 euros per la visita d'ahir!

1 comentari:

salvador ha dit...

Es que els catalans no saben la sort que tenen amb el seu sistema sanitari