dimecres, 14 de novembre de 2012

El Convidat VIII (2a temporada)

Tot i que des del programa de la Neus Català no he fet cap comentari, he anat veient tots els capítols. No he comentat res perquè no hi ha hagut cap aspecte que em motivés a escriure un post. Estaven bé i eren distrets, interessantss però poc provocadors. La tendència es va trencar amb el programa de dilluns, que em va fer aixecar de la cadira per anar a buscar paper i llapis per anar anotant irritacions vàries.
El més enervant va ser veure l'auto-deïficació del Barraquer, segurament també atiada per una gran part de la resta dels mortals. La seva "consulta circular", la bareta d'orquestra quan escolta música, el pis dins la clínica, la posició en la que seu, la taula que gira perquè ell no s'hagi de bellugar, identificar el seu món aïllat amb el "cel"..., tot són mostres d'una personalitat  digna d'anàlisi psiquiàtric. Però la gota que fa vessar el got és la frase conclusiva després de parlar sobre la seva bona voluntat d'ajudar als desafavorits -que ell tria-, donant-los atenció gratuïta: "disfruto ajudant i llavors m'estimen". Només li faltava canviar l'"estimen" per "idolatren".
Tal i com vaig dir sobre el programa amb en Dexeus, no suporto que es tracti als metges com déus. Sí, fan una feina important, no dic que no. Però també hi ha altres professions molt lloables i que no es mitifiquen. Però a més a més, el coneixement no s'hereda genèticament. Per tant, el fet de que el teu pare o mare siguin bons metges no implica que tu també ho siguis. Probablement reps la influència de triar una professió si veus que al teu progenitor li ha anat bé i és feliç amb el que fa, però sempre m'ha fet cert repèl veure aquestes generacions de metges (o advocats, o músics) que per portar un cognom sembla que hagin de ser millors que altres. I curiosament, sempre passa en el sector privat.
El meu pare (metge també) mai va voler treballar en el sector privat -tot i que li ho van oferir en més d'una ocasió- perquè deia que tothom tenia dret a una bona atenció mèdica. Quan el que jo volia eren jerseis de marca (per sort no va durar massa el període) no entenia la seva posició: perquè no anar a un lloc on podia guanyar més? Ara admiro que tingués aquesta enteresa. A més a més, vaig aprendre de ben petita que els hospitals on millor maquinària i professionals hi havia, eren justament els públics i que les clíniques privades l'únic que poden oferir és un servei d'hosteleria que no es podria mantenir amb diner públic.
Hi van haver dos moments de "dejà vu" (respecte al Dexeus): un -i el més trist- que la filla del Dr. parlés en castellà. L'altre, veure -de resquitllada- l'uniforme de la criada, que anant bé també deu dur còfia.
Altres aspectes que em van causar antipatia envers el protagonista:
- "Quan la gent es desmadra, s'ha de posar ordre" (diu el Barraquer, parlant de política)
- Parlant de religió: "no m'agraden les misses modernes on es toquen guitarres"
- Les fotos de reis i papes i l'amistat amb Samaranch (la foto amb el Franco no es va veure, però segur que la té)
- L'opul.lència en general
- La dona operada de cirugia estètica
Un moment més d'irritació: quan l'Om li pregunta "és compatible donar els òrgans amb anar al cel"? Sense comentaris.
Finalment, els aspectes positius:
- que el fill parlés en català, a diferència de la filla.
- estic d'acord amb que hi ha molta gent que no aprecia el que és gratuït i que no aniria malament fer pagar una mica als pacients de sanitat pública.
- no ens ha d'importar el que els demés pensin de nosaltres
Dubto molt que a la clínica Barraquer es facin operacions que no es puguin fer en la sanitat pública. Això sí, tal i com el Dr. diu, potser quan pagues, ho aprecies més... Però recordeu, si esteu en la cua de la Seguretat Social i no us podeu permetre una clínica privada, sempre podeu anar a demanar misericòrdia al déu de l'oftalmologia.

6 comentaris:

pare de l'Anna ha dit...

Estic molt d'acord amb el que dius, malgrat que no vaig veure el programa. Una vegada vaig acompanyar una noia cega subnormal francesa a la famosa clínica del Dr. Barraquer, ja que els seus pares, fent un gran esforç, havíen vingut de França per veure l'eminència. La noia cridava sense parar. Li havíen donat hora a les 9 i a les 14 hores encara no l'havíen visitada. Tota l'estona cridant i tirant-se per terra. Ningú deia res. Estavem a "la meca" de l'oftalmolgia pagant la visita i tolerant lo que a la seguretat social haguéssim fet una escandalera

joan gasull ha dit...

jo no el vaig acabar de veure, amb la opulència la falca de la seva virilitat i la sala de música que la seva dona no pot tocar perquè ho espatllaria en vaig tenir prou.
Aquesta temporada el convidat de moment no entusiasme, almenys a mi.

Marta Contreras ha dit...

Jo vaig estar a punt de vomitar en sentir alguns comentaris del Barraquer. Ara, l'Om també li feia algunes preguntes... sobre si se n'adonava que estava a punt de palmar-la.

Kuroi Neko ha dit...

És curiós, me n'han parlat molt d'aquest programa però mai m'ha cridat l'atenció mirar-me'l. Suposo que per molts dels aspectes que tu mateixa destaques. Crec que m'irritaria massa veure aquesta deïficació que fan els convidats de sí mateixos.

Noemí ha dit...

Jo tampoc el miro, em posa bastant nerviosa. Molt bo el teu post d'avui!

teresa ha dit...

No el vaig veure però penso exactamet igual que tu. Semi deus a la terra per tenir un ofici, fama i diners. Vaig tenirun noviet brasiler que hi va fer el MIR a la Barraquer... em feia molt angúnia quan l'avisaven pel busca per anar a treure ulls als morts d'accident. Uix quina cosa.