El Convidat VIII (2a temporada)

Tot i que des del programa de la Neus Català no he fet cap comentari, he anat veient tots els capítols. No he comentat res perquè no hi ha hagut cap aspecte que em motivés a escriure un post. Estaven bé i eren distrets, interessantss però poc provocadors. La tendència es va trencar amb el programa de dilluns, que em va fer aixecar de la cadira per anar a buscar paper i llapis per anar anotant irritacions vàries.
El més enervant va ser veure l'auto-deïficació del Barraquer, segurament també atiada per una gran part de la resta dels mortals. La seva "consulta circular", la bareta d'orquestra quan escolta música, el pis dins la clínica, la posició en la que seu, la taula que gira perquè ell no s'hagi de bellugar, identificar el seu món aïllat amb el "cel"..., tot són mostres d'una personalitat  digna d'anàlisi psiquiàtric. Però la gota que fa vessar el got és la frase conclusiva després de parlar sobre la seva bona voluntat d'ajudar als desafavorits -que ell tria-, donant-los atenció gratuïta: "disfruto ajudant i llavors m'estimen". Només li faltava canviar l'"estimen" per "idolatren".
Tal i com vaig dir sobre el programa amb en Dexeus, no suporto que es tracti als metges com déus. Sí, fan una feina important, no dic que no. Però també hi ha altres professions molt lloables i que no es mitifiquen. Però a més a més, el coneixement no s'hereda genèticament. Per tant, el fet de que el teu pare o mare siguin bons metges no implica que tu també ho siguis. Probablement reps la influència de triar una professió si veus que al teu progenitor li ha anat bé i és feliç amb el que fa, però sempre m'ha fet cert repèl veure aquestes generacions de metges (o advocats, o músics) que per portar un cognom sembla que hagin de ser millors que altres. I curiosament, sempre passa en el sector privat.
El meu pare (metge també) mai va voler treballar en el sector privat -tot i que li ho van oferir en més d'una ocasió- perquè deia que tothom tenia dret a una bona atenció mèdica. Quan el que jo volia eren jerseis de marca (per sort no va durar massa el període) no entenia la seva posició: perquè no anar a un lloc on podia guanyar més? Ara admiro que tingués aquesta enteresa. A més a més, vaig aprendre de ben petita que els hospitals on millor maquinària i professionals hi havia, eren justament els públics i que les clíniques privades l'únic que poden oferir és un servei d'hosteleria que no es podria mantenir amb diner públic.
Hi van haver dos moments de "dejà vu" (respecte al Dexeus): un -i el més trist- que la filla del Dr. parlés en castellà. L'altre, veure -de resquitllada- l'uniforme de la criada, que anant bé també deu dur còfia.
Altres aspectes que em van causar antipatia envers el protagonista:
- "Quan la gent es desmadra, s'ha de posar ordre" (diu el Barraquer, parlant de política)
- Parlant de religió: "no m'agraden les misses modernes on es toquen guitarres"
- Les fotos de reis i papes i l'amistat amb Samaranch (la foto amb el Franco no es va veure, però segur que la té)
- L'opul.lència en general
- La dona operada de cirugia estètica
Un moment més d'irritació: quan l'Om li pregunta "és compatible donar els òrgans amb anar al cel"? Sense comentaris.
Finalment, els aspectes positius:
- que el fill parlés en català, a diferència de la filla.
- estic d'acord amb que hi ha molta gent que no aprecia el que és gratuït i que no aniria malament fer pagar una mica als pacients de sanitat pública.
- no ens ha d'importar el que els demés pensin de nosaltres
Dubto molt que a la clínica Barraquer es facin operacions que no es puguin fer en la sanitat pública. Això sí, tal i com el Dr. diu, potser quan pagues, ho aprecies més... Però recordeu, si esteu en la cua de la Seguretat Social i no us podeu permetre una clínica privada, sempre podeu anar a demanar misericòrdia al déu de l'oftalmologia.