divendres, 22 de febrer de 2013

corrupcions i corrupteles

Suposo que no sóc l'única que pensa que tot plegat és una gran presa de pèl. Vull dir que la premsa moltes vegades fa més mal que bé, senzillament perquè ens porta en manada cap on vol.
Què passa amb el tema dels detectius de M3? De debò és tan important saber si tal polític o tal altre va encarregar els seus serveis? En tot cas, l'important seria el resultat de les investigacions, si és que ajuden d'alguna manera a destapar casos de corrupció o similars. Però d'alguna manera, s'han canviat els rols i ara el que sembla escandalós és que els polítics facin servir detectius. No hi ha un pam de net, i això, malhauradament, no és nou.
Tampoc és nou que la gent que arriba al poder (independentment del que abarqui aquest poder) massa sovint acaba d'alguna manera abusant-ne. La corrupció pot anar des del recepcionista d'urgències que dona prioritat a algun conegut malgrat hagi arribat l'últim, passant per l'autònom que cobra en "negre", fins al polític que s'embutxaca mil.lions del diner públic. Si bé el resultat difereix molt, l'essència és la mateixa, i cadascú hi posa els límits que la seva moral li dicta.
Als països del sur d'Europa, la gent apren des de la més tendra infància que no hi ha res com tenir bons contactes i que els diners moltes vegades poden més que els valors que la societat propaga.
Potser pot tenir a veure amb la influència de la religió catòlica que durant segles, i encara ara, proclama lleis que en molts casos és la primera en no complir. Si fins fa ben poc hom podia pagar per absoldre els seus pecats, perquè ens extranya que ara un hereu d'aquesta cultura pugui optar a un càrrec de poder mitjançant favors i/o diners?
Una cosa que s'apren aviat quan vius a Suècia és que no et serveix de res conèixer algú que treballi a l'ajuntament, a l'hospital, a l'escola o a qualsevol altre àmbit públic: el tracte que rebràs serà exactament el mateix. I si no és així, t'has d'atendre a les conseqüències. Vull dir que això d'aquí no és cap paradís, però s'hi acosta si ho comparem amb Espanya, en aquest tema.
El 1995, la vicepresidenta del govern suec, Mona Sahlin va dimitir després de que es comprovés que havia fet servir la targeta de crèdit del departament per pagar per avançat (és a dir, el mes següent tornava els diners a la caixa) algunes coses com: xocolatines, lloguer de cotxes i diners en efectiu trets del caixer. En total, en 11 mesos va gastar i tornar unes 50 000 corones (avui serien 5 000 euros). L'escàndol va ser descomunal i es va conèixer com l'afer Toblerone.
Comprendreu que la política espanyola es vegi com una gran bola de merda quan amb casos com el de Bárcenas (i altres abans) ningú ni tan sols dimiteixi, ni per descomptat, acabi a la presó. De fet, als diaris no es llegeix res al respecte.

4 comentaris:

joan gasull ha dit...

aquí estem en un país que és podria dir de les meravelles per la quantitat de coses que passen més dignes de ficció que de la vida real.
Et deixo que haig d'anar a tirar sal.......

Anònim ha dit...

Tens tota la raó. Aquí a Espanya tothom ha llegit "el lazarillo de Tormes" que es com si fos el llibre de capçelera de la major part de la población. Què aixequi la ma el que no hagi pagat una factura sense IVA

salvador ha dit...

El que pasa en aquest país es insòlit. Tothom es pregunta fins quan s'aguantarà una situación com aquesta amb una corrupción generalitzada i amb el sobresalt de llevar-se al matí a veure quina es l'ultima collonada que publiquen els diaris

Anònim ha dit...

D'acord, però no crec que el problema d'Espanya i Catalunya sigui el que publiquen els diaris. De fet, el que ha d'emprenyar és que el fet que ara surtin tantes corrupció significa que han estat tan de temps sense dir res.
De fet, jo crec que el problema de fons és que quan toca votar (l'única manera que hi hauria de començar a canviar una mica les coses), els electors no castiguen als corruptes. Ha passat a Grècia, Itàliai Espanya. Actuant així no hi ha salvació possible.