Pidolaires

Com que aquí no hi ha Métodos 3, ni corrupció, ni crisi, els diaris s'han d'empescar reportatges d'investigació per omplir pàgines i si ho fan bé, arriben fins i tot a crear debats mediàtics i socials.
Els reportatges solen venir en "entregues". És a dir, cada dia presenten una part del reportatge en qüestió.
Aquesta setmana, el diari de referència (el que llegim a casa i el més venut a Suècia) ha encetat una sèrie d'articles sobre un tema que fins fa ben poc era desconegut pels habitants d'Estocolm: els pidolaires, la majoria provinents de Rumania.
Quan era petita, a Barcelona hi havia un senyor al semàfor del carrer St. Josep de la Muntanya que demanava caritat als cotxes parats. Per Nadal es vestia de Pare Noël i sempre tenia un somriure per la gent que li donava algunes monedes. Tampoc era extrany veure a gent asseguda a la sortida d'algunes esglesies o a Les Rambles, amb algun cartell que explicava la seva situació desafavorida i esperant que algú els ajudés econòmicament.
Poc a poc, quant van anar arribant anys de bonanca econòmica a Catalunya, els pidolaires van anar canviant de nacionalitat i amb l'entrada d'alguns països de l'Est a la Unió Europea, els rumans es van fer majoria entre la gent que demanava caritat. Una llengua no tan diferent a la seva, un clima agradable i una cultura fins a cert punt semblant, feien d'Itàlia, Espanya i fins i tot Grècia, un bon destí per persones que en el seu propi país són marginades i sense dret a ajudes socials.
Ara bé, amb la crisi econòmica, la situació ha canviat radicalment i la conseqüència ha estat la mobilització de families senceres cap a territoris nòrdics on, segons els rumors, els gossos es lliguen amb llonganisses.
De repent, els suecs han vist sorgir una variant social que desconeixien o que fins ara es limitava a alcohòlics o drogadictes. Ara, a la sortida del metro, dins el tren de rodalies o als carrers comercials hi ha persones assegudes, arraulides en mantes, amb un cartell explicant que tenen un fill malalt i un pot davant on s'espera que algú hi llenci unes monedes.
Molts pensen (potser per tenir la conciència tranquil.la) que són mafies organitzades que obliguen aquesta gent a pidolar i després els agafen la colecta del dia. Per això no són gaires els que els donen diners. Això és el que la investigació periodística volia comprovar: hi ha activitat criminal o és cert el que diuen els pidolaires?
De moment, en els casos que han seguit, les històries que expliquen semblen ser verídiques, al menys fins on han pogut arribar les investigacions. I són esgarrifoses: aquesta gent es passa vuit hores en el lloc triat (això sí, s'organitzen entre ells per no ser massa a prop uns d'altres i s'auto-otorguen un lloc de treball on tornen cada dia) i com a molt, i si hi ha sort, aconsegueixen reunir 500 corones (50 corones) al dia, però generalment no en treuen més de 200. Viuen sota un pont o en una caravana amagada en el bosc i compartida per més gent de la que hi té cabuda. Estalvien per enviar diners a la familia que s'ha quedat a Rumania. I tot això ho fan en una ciutat on ara a l'hivern, la temperatura és d'entre -15 i -5C. Hi ha però una diferència important amb molts dels pidolaires que veia per Barcelona (o Madrid): no hi ha nens, només adults, probablement perquè aquí les autoritats són molt severes amb els drets dels infants i ho considerarien un abús penat per la llei.
A la gent no li agrada veure misèria i haig de reconèixer que una es troba sempre en la tacitura de si donar o no donar: si veuen que en treuen prous diners, es quedaran i en vindran més, si no se'ls dóna res, som uns insensibles. Realment s'està ajudant a aquestes persones a tirar endavant donant-los diners? Jo penso que no, que el problema no s'arregla posant pedacos sinó que el que ha de canviar és la situació al país d'origen. Però no crec que ningú trii passar el dia congelant-se per voluntat pròpia, lluny dels seus i en un ambient inòspit.