mirant-nos el melic - blog enllaçat

Quan marxes del lloc on has passat la infància, l'adolescència i part de la joventut per anar a viure a una terra ben diferent de la que coneixíes, és fàcil fer-se una imatge idealitzada del que has deixat enrera. A la vegada, també t'adones de les mancances del teu país, quan les compares amb el nou lloc que t'acull. Jo, després d'haver passat els últims quinze anys fora de Catalunya, trobo a faltar moltes coses. També he après a apreciar moments i situacions quan sóc de vacances per la meva terra, que quan vivia a Barcelona no valorava.
L'atzar fa que nasquem en un determinat territori i el temps durant el que hi vivim fa que ens l'estimem, que ens el sentim nostre. Com el lligam que es té amb amb els pares, hi ha quelcom que ens uneix a una terra, una llengua, una cultura, unes tradicions i una manera de fer especials. Generalment a la pàtria li trobarem moltes virtuts i també defectes, però ens l'estimarem igual. Estimar Catalunya, per mi, no vol dir tenir pa a l'ull i omplir-me la boca de les maravelles que ofereix el nostre país. Penso, com us deia al principi que el fet de sortir a conèixer món m'ha servit per apreciar moltes coses de les que ara no puc gaudir, però també per veure els aspectes millorables del nostre petit país. Per això considero tan important fer possible que Catalunya sigui un nou estat d'Europa, perquè tal i com funciona el món, cal ser un estat per tenir el poder de resoldre els problemes interns de cada territori.
Vull que quan digui que sóc catalana la gent no em miri amb cara d'interrogant, que no hagi d'explicar quina diferència hi ha entre el català i el castellà quan em senten parlar amb les meves filles. Vull sentir-me orgullosa de ser d'on sóc i treure'm de sobre aquesta vergonya que em provoca tenir la nacionalitat espanyola. Vull que la gent pugui decidir.
I per seguir la cadena de blogs per la independència, jo enllaço amb el blog 205 del Josep Lluís: "Però...això és un blog?"