dimarts, 12 de novembre del 2013

socialitzar

Un dels prejudicis que molta gent té sobre els suecs, o nòrdics en general, és que són persones fredes, com el clima que els ha tocat viure la major part de l'any. Evidentment no es pot generalitzar. Jo mateixa m'he trobat en diferents situacions on es confirma o es desmenteix aquesta idea. Hi ha, però, un patró que es repeteix bastant, a diferència del que sol passar a Catalunya. Em refereixo als encontres periòdics però curts amb el mateix grup de gent. Per exemple, si vas a fer un curset o una classe de qualsevol activitat en el teu temps lliure.
Posaré un cas concret que em passa ara mateix: vaig a yoga, un cop per setmana, una horeta. La classe és a un nivell molt individual i a part de les instruccions de la profe, alguna música i alguns mantres de meditació no se sent res més. Això és normal, almenys en el Kundalini yoga.
Però és que aquest silenci s'allarga abans i després de la classe. Com a molt, algú (una minoria de la que formo part) deixa anar un hej o un hej då (hola i adéu). Cap comentari mentre ens canviem al vestuari, mentre baixem les escales o pujem a l'ascensor.
Potser pensareu que és qüestió de l'activitat en sí, gent tranquil.la, silenciosa que practica yoga (?). Però aquesta mateixa situació me l'he trobada en altres llocs: tant en activitats que he fet jo com en les que fan les nenes. A no ser que et coneguis d'alguna altra banda (escola, feina, veí de davant o costat de casa), la gent no parla!!! No diguem quedar per fer un cafè, que ja seria el no va més! No sóc l'única que ha experimentat aquesta mena de reclusió personal dels suecs, m'ho ha explicat altra gent extrangera. Ara mateix a mi no m'importa, ja m'hi he acostumat i ja tinc els meus coneguts. També m'he cansat de ser jo qui enceti la conversa, tot i que a vegades em surt de dins fer un comentari. Però reconec que al principi és força desesperant, sobretot si vius sol o amb algú que tampoc és del país.
I ara l'excepció: una mare que porta el seu fill al curs de natació on va l'Elna, amb qui ja un dels primers dies vam començar a parlar una mica. Portem nou setmanes i ja sabem que en L té dos germans, una dutxa platejada a casa, l'escola on va i a quin barri viu. Tot un rècord!

8 comentaris:

Oscar ha dit...

Jo trobo que també depèn bastant de l'època de l'any... A l'estiu em saluden veins o desconeguts que a l'hivern o tardor ni et mirarien.

Bastant trist tot plegat...

Garbí24 ha dit...

Ara mateix estic treballant en un poble petit de l'Empordà, tothom qui et trobes al carrer et deixa anar un bon dia encara que no l'hagis vist mai. En canvi a Girona et pots trobar el mateix paio cada dia i és molt estrany que et dirigeixi la paraula.
Penso que no només són els Suecs, cada vegada la gent va més a la seva i es saluda més per les xarxes que en directe. Trist però real.

Marta ha dit...

Aquí una que porta pocs mesos vivint a Suècia. Tu et prens aquestes activitats com una possibilitat de socialitzar fins que veus el pa que s'hi dóna

Kuroi Neko ha dit...

Uau, potser sí que va amb el clima, això de ser tan tancats... Deu ser dur viure així cada dia, no?
Sort que tu vas trobant maneres de trobar-t'hi més còmoda.

kira permanyer ha dit...

jo estic bastant d'acord amb el Joan. Ara be, es cert que la maioria de persones del nord (no només suecs) son bastant sosos i no gaire donats a saludar i encetar una conversa. Jo treballo a un institut de recerca internacional, on el 60% de les persones son extrangeres i costa Déu i mare treure un Good Morning (ja ni parlo que ho diguin en català encara que portin aqui fent el doctorat 3 anys...) un horror. Costa tan? o un somriure sense baixar cap??????

Teresa ha dit...

Anna això era una de les coses més difícil de quan vivia a Suècia. La gent no parla. No tenen necessitat de comunicar-se. Però per altra banda veus que justament fan aquestes coses: apuntar-se al gimnàs, a la coral o al macramé perque volen conectar amb algu, perque a casa ja s'hi estan massa temps sols. És terrible. És una societat molt individualitzada que altrament contrasta amb el paradigma de que tot està organitzat per la comunitat. Per el papa-estat i que no cal preocupar-se de res.

salvador ha dit...

Vaig viure dos mesos a Paris al voltant del any 1975. Feia un stage en un hospital. Estava allotjat a una de les residències de la Ciutat Universitaria. La meva gran preocupació era que si un dia m'hagués mort per el carrer o pel passadisos del metro ningú hagués mogut un dit. Vaig patir molt de l'incomunicació. Una excepció: el gran cap del Servei amb va convidar a sopar a casa seva. No m'ho podía creure

Manel ha dit...

Jo voldria trencar una llança a favor dels suecs. Porto forces anys vivint aquí i la veritat és que això a mi em va agradar. A Catalunya era jo l'extrany que no parlava i aquí vaig veure que era com tots. Jo no diria que es una qüestió d'individualisme, només es una característica dels suecs. A més és una mica de mirar-se el melic arribar a un país i criticar-los perquè són diferents de com és un.