socialitzar

Un dels prejudicis que molta gent té sobre els suecs, o nòrdics en general, és que són persones fredes, com el clima que els ha tocat viure la major part de l'any. Evidentment no es pot generalitzar. Jo mateixa m'he trobat en diferents situacions on es confirma o es desmenteix aquesta idea. Hi ha, però, un patró que es repeteix bastant, a diferència del que sol passar a Catalunya. Em refereixo als encontres periòdics però curts amb el mateix grup de gent. Per exemple, si vas a fer un curset o una classe de qualsevol activitat en el teu temps lliure.
Posaré un cas concret que em passa ara mateix: vaig a yoga, un cop per setmana, una horeta. La classe és a un nivell molt individual i a part de les instruccions de la profe, alguna música i alguns mantres de meditació no se sent res més. Això és normal, almenys en el Kundalini yoga.
Però és que aquest silenci s'allarga abans i després de la classe. Com a molt, algú (una minoria de la que formo part) deixa anar un hej o un hej då (hola i adéu). Cap comentari mentre ens canviem al vestuari, mentre baixem les escales o pujem a l'ascensor.
Potser pensareu que és qüestió de l'activitat en sí, gent tranquil.la, silenciosa que practica yoga (?). Però aquesta mateixa situació me l'he trobada en altres llocs: tant en activitats que he fet jo com en les que fan les nenes. A no ser que et coneguis d'alguna altra banda (escola, feina, veí de davant o costat de casa), la gent no parla!!! No diguem quedar per fer un cafè, que ja seria el no va més! No sóc l'única que ha experimentat aquesta mena de reclusió personal dels suecs, m'ho ha explicat altra gent extrangera. Ara mateix a mi no m'importa, ja m'hi he acostumat i ja tinc els meus coneguts. També m'he cansat de ser jo qui enceti la conversa, tot i que a vegades em surt de dins fer un comentari. Però reconec que al principi és força desesperant, sobretot si vius sol o amb algú que tampoc és del país.
I ara l'excepció: una mare que porta el seu fill al curs de natació on va l'Elna, amb qui ja un dels primers dies vam començar a parlar una mica. Portem nou setmanes i ja sabem que en L té dos germans, una dutxa platejada a casa, l'escola on va i a quin barri viu. Tot un rècord!