Primera gebrada

Cap de setmana de fred. La nevada de dijous es va quedar en no res, però el gebre ja s'aprecia cada matí. Les poques flors que encara volíen negar l'evidència han quedat ben ensopides...

Pedres de Sa Tuna

Recordar la remor del mar al vesrpre, les ones suaus trencant a la cala, arrossegant les pedres arrodonides per tanta carícia, és un dels plaers que em puc permetre de de la llunyania i l'enyor.
Imaginar que m'endinso en l'aigua neta i salada d'un mar tan nostre... o som nosaltres que som seus?
Em captiva evocar els moments d'hores passades buscant les més boniques entre les pedres ratllades i fines al tacte. Tot i que un cop fora de l'aigua perden la meitat del seu encant, portar-ne algunes fortuïtament cap al fred del país que m'acull, m'ajuda a transportar-me –ni que sigui per uns instants– al Mediterrani.
Aviat però, els còdols segrestats quedaran colgats per la neu, ara que les poques fulles de colors càlids s'han estès per tot arreu. I a mi em quedarà el consol de mirar la fotografia ampliada d'un pi esbiaixat pel vent, abocant-se a l'espai que el separa del mar, i al fons, un cel blau de tramuntana.

Els suecs es posen les piles!

Fins ara al vespre no he llegit el diari d'avui. Aquests dies el Tomas és als Emirats Àrabs (o Disneylàndia, com li diu ell) i per tant, vaig molt més de bòlid, però gràcies a un amic que m'ha avisat, llegeixo bones notícies.
Per començar, a l'editorial, foto d'estalades (de Gustau Nacarino) i en el contingut, es parla -a part de la crisi econòmica- d'altres temes pels quals catalans i vascos s'han sentit històricament oprimits. Es dónen dades objectives, noms correctes dels partits, etc.
A la part d'internacional, el periodista especialista en el tema espanyol (amb qui vaig tenir contacte per e-mail quan va sortir el Mas del Polònia en portada), diu quatre veritats ben posades, i una mentida. La mentida és que titlla a Rajoy de "raonable" (:-S).
Les veritats són (traduïdes per mi):
- el titular: "Els polítics a Madrid estan totalment impotents davant els separatistes"
- l'entrada: "Anem a parlar clarament del que els diaris nacionals espanyols no poden escriure: Madrid no pot impedir que el País Vasc i Catalunya s'escindeixin d'Espanya"
- en el contingut: que la branca més conservadora del PP mai donaria el vist-i-plau a Rajoy per una separació pacífica, que els socialistes han vingut ara amb la paraula "federalisme" però que el pas que vé després de l'autonomia actual és l'independentisme, que el boikot que plantegen alguns espanyolistes és ridícul i que com que les carreteres d'entrada a Espanya passen per Catalunya o Euskadi, potser els boicotejats acabarien siguent ells. Per acabar, lloa l'actuació d'en Mas que fins fa quatre dies era un polític aborrit i de cop i volta s'ha posat a dir el que pensa sense embuts.
Si la premsa sueca parla del tema, és que realment, es tracta d'alguna cosa grossa!

Perles de tardor

Tot i que la pluja i el temps grisós no ha parat en els darrers dies, la qual cosa no fa més que confirmar que aviat arriben els dies més... aburrits (?) de l'any, la tardor sempre ens deixa aquestes petites joies de la natura. Aviat, però, totes a terra, o al compost descomposant-se.
Però també, cada dia que passa, és un dia menys perquè arribi la primavera.

A la facultat, vinya verge

al costat de casa, auró

Planta de nabius americà i pulmonària (jardí de casa)

Auró japonès (jardí de casa)

Moixera (jardí de casa)

Ara no recordo el nom (jardí de casa)

la bombolleta sueca

vegeu la notícia senyalada

Recordareu que després de la manifestació de l'11 de setembre comentava el poc ressò que havia tingut la notícia a Suècia. Altres vegades ja he esmentat la baixa qualitat de les notícies internacionals a la premsa d'aquí, ep! excepte tot el que té a veure (directa o indirectament) amb EUA.
Avui, sento en Basté dient que tots els diaris catalans porten en portada la foto de Cameron i Salmond donant-se la mà, pactant sobre el referèndum escocès per l'autodeterminació, mentre els diaris espanyols no en diuen pràcticament res. En efecte, vaig a la pàgina d'El País, l'únic diari espanyol amb cara i ulls i veig un petit link (he hagut de fer un "ctrl + f" per trobar-lo) on un cop pitjat, es pot llegir sobre el tema. La notícia, exposada de manera molt objectiva, inclou la següent frase, al meu entendre totalment correcta: El talante, no la historia, es lo que de verdad diferencia el debate sobre la cuestión nacional en España y en Reino Unido.
Deixant la premsa espanyola a banda, la sueca també portava una mini-notícia, en les seves tres planes d'Internacional. La resta, i com ja fa vàries setmanes, era en gran part, segrestada per les eleccions a Estats Units.
L'altre gran notícia del dia -aquí a Estocolm- i que demostra la bombolleta en la que viuen els suecs, és que gràcies a un debat que va començar ahir, els pares i alumnes de les escoles municipals d'Estocolm han conseguit que no es tregui la mantega dels menjadors. En els àpats suecs és normal untar el pa amb mantega i (a casa) posar-hi també formatge. S'havia volgut substituir per margarina però sembla ser que no és tan sana com la mantega, de manera que a partir d'ara els nens podran triar entre les dues alternatives.  No cal dir que el servei de menjador a les escoles municipals és totalment subvencionat amb diner públic i els pares no han de pagar res extra. Mentre a Catalunya es discuteix sobre les fiambreres i els monitors de menjador, aquí el problema està entre la margarina i la mantega... És com allò que comenten que va dir Marie Antoinette quan van informar-la que el poble protestava perquè no tenien pa per menjar: "Mais s'ils n'ont pas de pain, qu'ils mangent de la brioche". Cadascú dins la seva bombolleta...

London calling

L'últim viatge d'aquesta tardor ha estat un cap de setmana a Londres amb unes amigues. Dos dies intensos passejant per llocs que no són els més típics ni turístics. Totes hi havíem estat abans i per tant, no calia. Erem en un hotel d'Eastend (recordeu "Gent del barri"?), molt bé de preu, net, ampli, un minut fins la parada de metro encara en la zona 1, en definitiva, totalment recomenable ("city hotel"). La zona està basicament poblada per gent d'origen paquistanès, indi i de Bangladesh, tot i que als vespres s'omple de joves de tot arreu que tenen ganes de gresca. Hi ha hagut bastantes compres o més ben dit, moltes visites a botigues i mercats, i una mica de compres. Quan vius en un pais en que l'oferta bàsicament es limita a 3 o 4 cadenes de roba o a botigues amb preus exorbitants, s'agraeeix anar a llocs on es poden trobar coses molt diferents, originals, artesanals i a preus accessibles. També vam tenir molta sort amb el temps perquè no ens va ploure gens i fins i tot ahir vam tenir un dia amb sol i sense ni un núvol.
Com que les altres tres volíen tan sí com no menjar "fish and chips" -perquè erem a Londres, i "s'ha de fer" (?)- vaig haver de tornar a provar aquest horror de gastronomia. La resta va ser indi i italià. Ahir abans d'agafar l'avió, un "afternoon tea" que per mi no val ni molt menys el que et fan pagar.

La gent del carrer, però, sempre molt amable i disposada a ajudar quan els demanes indicacions. També m'he quedat parada de la quantitat de gent que tenen treballant en el transport públic: persones que només hi són per informar als passatgers, comprovar que ningú es queda enganxat a la porta del vagó o simplement ajudant a comprar els bitllets a les màquines.
Avui, hauria de llegir un munt de textos però tinc el cap súper espès, després d'haver dormit poc i a deshores. Ahir no vaig arribar a casa fins les 02:30h, un pal, però és el que té volar barato!
Ara ja, no hi haurà cap avió fins que sigui hora d'anar cap a Bcn durant les vacances de Nadal.

El Convidat III (3a temporada)

No sé d'on va sorgir el meu interès per la segona guerra mundial, però recordo que va començar quan anava a 8è d'EGB i vaig començar a triara la biblioteca de l'escola, novel.les relacionades amb el tema. Em fascinava tot l'aspecte romàntic de la Resistència, m'agradava llegir sobre la visió d'alguns infants que vivien en aquella època, fossin anglesos, alemanys o francesos. Els diumenges era obligat mirar "Tenko" (sèrie de la BBC que feien a TV3, ambientada en un camp de presoneres a Japó), que en un principi m'havia estat vetada pels pares. Després van venir pel.lícules, no tan bèl.liques com ambientades en l'època i protagonitzades per civils.
Un parell d'anys més tard, amb ànsies de documentar-me, vaig demanar per St. Jordi el llibre que tenia clissat a ca l'amic Grau: Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig.  Va ser llegint-lo que em vaig assebentar de qui era Neus Català, Francesc Boix i altres catalans que van passar per l'infern alemany d'aquells anys. Per primera vegada vaig llegir testimonis reals, no literaris ni televisius, víctimes que recordàven en converses amb l'escriptora, detalls i moments molt durs d'aquella tortura. Se'm va fer més present que mai la meva indignació envers aquells horrors i la meva admiració cap a aquells catalans que seguien lluitant per uns ideals que encara avui no s'han complert en la seva totalitat.
Per això no em podia perdre el programa de dilluns, al que li dóno molt bona nota, i per vàries raons. Evidentment, per la tria de la seva protagonista però també perquè va ser interessant veure com viuen molts dels nostres avis i el paper que ténen els seus cuidadors, que l'Om es va encarregar d'ensenyar en pocs minuts però contundents. Aquesta vegada l'Albert no em va semblar condescendent i les seves preguntes van fer-se amb tacte, tot i que potser es va burxar una mica massa en, justament, el tema del camp nazi. M'hagués agradat saber una mica més com l'hi va anar la vida a la Neus, després del malson de la guerra (primer la civil i després la mundial). El que em va sobrar (sempre hi ha alguna cosa :-)) va ser l'espera silenciosa on semblava que el Convidat ens tornava a oferir una llagrimeta, que per sort no va aparèixer, per què hagués estat fora de lloc.
Aquest estiu vaig estar a punt de comprar Sota un cel de plom, que recull el testimoni de la Neus, però a última hora em vaig fer enrera perquè no volia llegir coses tristes. Em sembla que tocarà en la pròxima comanda per Internet.
Per cert, altres vegades he criticat que no s'incorporessin més dones al programa i ara mateix m'ha vingut al cap una historiadora que donaria molt de suc (potser per la propera temporada?): Assumpta Montellà, que també ha recollit en uns quants llibres aquest testimoni femení tantes vegades ignorat per la Història.