dijous, 25 d’octubre de 2012

Pedres de Sa Tuna

Recordar la remor del mar al vesrpre, les ones suaus trencant a la cala, arrossegant les pedres arrodonides per tanta carícia, és un dels plaers que em puc permetre de de la llunyania i l'enyor.
Imaginar que m'endinso en l'aigua neta i salada d'un mar tan nostre... o som nosaltres que som seus?
Em captiva evocar els moments d'hores passades buscant les més boniques entre les pedres ratllades i fines al tacte. Tot i que un cop fora de l'aigua perden la meitat del seu encant, portar-ne algunes fortuïtament cap al fred del país que m'acull, m'ajuda a transportar-me –ni que sigui per uns instants– al Mediterrani.
Aviat però, els còdols segrestats quedaran colgats per la neu, ara que les poques fulles de colors càlids s'han estès per tot arreu. I a mi em quedarà el consol de mirar la fotografia ampliada d'un pi esbiaixat pel vent, abocant-se a l'espai que el separa del mar, i al fons, un cel blau de tramuntana.


2 comentaris:

joan gasull ha dit...

no hi pateixis....tot és cíclic, tal com ha marxat tornarà.

Kuroi Neko ha dit...

A mi m'encantava seure a la vora del mar i buscar entre els còdols i pedretes més maques. A Bali en vaig arribar a trobar fragments de coralls i tot, una passada :)