dilluns, 15 d’octubre de 2012

London calling

L'últim viatge d'aquesta tardor ha estat un cap de setmana a Londres amb unes amigues. Dos dies intensos passejant per llocs que no són els més típics ni turístics. Totes hi havíem estat abans i per tant, no calia. Erem en un hotel d'Eastend (recordeu "Gent del barri"?), molt bé de preu, net, ampli, un minut fins la parada de metro encara en la zona 1, en definitiva, totalment recomenable ("city hotel"). La zona està basicament poblada per gent d'origen paquistanès, indi i de Bangladesh, tot i que als vespres s'omple de joves de tot arreu que tenen ganes de gresca. Hi ha hagut bastantes compres o més ben dit, moltes visites a botigues i mercats, i una mica de compres. Quan vius en un pais en que l'oferta bàsicament es limita a 3 o 4 cadenes de roba o a botigues amb preus exorbitants, s'agraeeix anar a llocs on es poden trobar coses molt diferents, originals, artesanals i a preus accessibles. També vam tenir molta sort amb el temps perquè no ens va ploure gens i fins i tot ahir vam tenir un dia amb sol i sense ni un núvol.
Com que les altres tres volíen tan sí com no menjar "fish and chips" -perquè erem a Londres, i "s'ha de fer" (?)- vaig haver de tornar a provar aquest horror de gastronomia. La resta va ser indi i italià. Ahir abans d'agafar l'avió, un "afternoon tea" que per mi no val ni molt menys el que et fan pagar.

La gent del carrer, però, sempre molt amable i disposada a ajudar quan els demanes indicacions. També m'he quedat parada de la quantitat de gent que tenen treballant en el transport públic: persones que només hi són per informar als passatgers, comprovar que ningú es queda enganxat a la porta del vagó o simplement ajudant a comprar els bitllets a les màquines.
Avui, hauria de llegir un munt de textos però tinc el cap súper espès, després d'haver dormit poc i a deshores. Ahir no vaig arribar a casa fins les 02:30h, un pal, però és el que té volar barato!
Ara ja, no hi haurà cap avió fins que sigui hora d'anar cap a Bcn durant les vacances de Nadal.

3 comentaris:

joan gasull ha dit...

ja és hora que algú aposti per les persones i no substituir-los cada vegada més per les màquines.

salvador ha dit...

El fish and chips és el menjar més dolent que he probat a la meva vida. Va ésser al Canadà i encara sento aquella pudor a fritura...

Kuroi Neko ha dit...

Hahaha, és cert, el menjar anglès no és gens bo. Però els esmorzars m'encantaven, mooolt complets, hahhaha.
De totes maneres, sort que has pogut anar a Londres, què guaiii :D