fi de curs

Ja tenim l'estiu aquí, el jardí està frondós i les barbacoes del veïnat omplen l'aire de flaires que fan venir gana. Però estiu no vol dir necessàriament calor, més aviat comporta inestabilitat climatològica total: no saps mai si farà sol o pluja ni quines temperatures hi haurà. D'un dia per l'altre o fins i tot del matí a la tarda pot canviar radicalment. Per això sempre t'has d'endur com a mínim un jersei quan surts de casa.
Divendres va acabar l'escola pels alumnes. De fet, de fet, durant les dues últimes setmanes, l'únic que han fet és participar en activitats lúdiques o esportives. Les notes ja estan posades des del 2 de juny, o sigui que ja us podeu imaginar les ganes que hi posen! Els mestres, però, encara hem de treballar uns dies més.
Dijous vam anar amb la classe dels de 14-15 anys a escalar (amb els profes de gimnàs, clar). Va ser una excursió guai: vam agafar dos busos i després vam caminar sis km fins arribar a la roca on havíem d'escalar i menjar. Mai havia provat l'escalada i em va agradar força. El dia va ser fantàstic fins a les 15h, quan ja havíem de plegar i tornar. El cel "es va obrir" (expressió sueca) i va caure una tempesta que amb 30 segons ens va deixar xops. Pujar per les roques quan plou, trona i llampega no és massa divertit i alguns alumnes es van acollonir, però ara ja tenen alguna cosa per recordar! El pitjor va ser haver de caminar els 6 km de tornada amb les bambes xopes, seguides dels 50 min. d'autobús. Però vaja, tot va anar bé i la vista des del lloc era preciosa. Us en deixo unes fotos.

Carmanyola i Era digital

 

No, no parlaré de la carmanyola en l’era digital, sinó que són dos temes diferents.

La carmanyola, perquè sempre he trobat curiós que aquí quan els nens van d’excursió i han de portar el dinar de casa, el menú sol ser crêpes (més gruixudes, el que els americans en diuen pancakes i els suecs pankakor) amb melmelada de maduixa o gerds. De fet, no només és un menú d’excursió sinó el típic plat per nens als restaurants (aleshores també es serveix amb nata), juntament amb els espaguetis amb mandonguilles. A l’escola també sempre cau algun dia al semestre que toca això per dinar. Personalment no m’agrada gens com a dinar o sopar, ho considero com un postre.

Quan jo era petita, el que acostumàvem a portar a la carmanyola era arròs amb croquetes o amanida de pasta, sense oblidar les mandarines, és clar!

Respecte el segon tema, volia comentar la paperassa i burocràcia a la que un s’ha de d’adaptar quan tracta amb les autoritats espanyoles.

A Suècia, una s’acostuma a que amb tan sols dir el seu “número personal” (núm. d’identificació), qualsevol autoritat o administració pública pot accedir als registres civils. A les visites mèdiques o al dentista, només cal dir el mateix número. Si vas a fer-te el passaport, igual. I així amb un munt de tràmits que es poden fer tant per telèfon com electrònicament. Quan es requereix certa seguretat, el que està a l’ordre del dia és utilitzar la “identitat bancària” que consisteix en identificar-te mitjançant la targeta bancària (amb un aparell que es connecta a l’ordinador) i una clau secreta. Si vull que m’enviïn un certificat d’empadronament només cal que truqui o el demani per internet i me l’envien a casa per correu.

Bé, doncs ara resulta que els bancs a Espanya (i conseqüentment -de moment- a Catalunya) han de tenir actualitzades les dades del DNI de la gent que té comptes o fons bancaris. Les meves filles tenen un compte a La Caixa i per això hem de presentar els seus DNI, que no tenen. De fet no tenen ni passaport espanyol. Total, que per poder-los fer el DNI, haig de registrar-les a l’Embaixada com a espanyoles residents a Suècia. Per fer-ho, he hagut d’omplir un formulari adjuntant fotocòpies vàries i enviar-ho al Consulat. Un cop tramitat, m’enviaran un certificat de residència que hauré de presentar quan siguem a Catalunya per anar-los a fer el DNI...

I què me’n dieu del llibre de família? Quina cosa més obsoleta, per la mor de Déu! Que som a l’era digital per haver d’anar ensenyant una llibreteta pel món!

Ah! I oblideu-vos de fer res a través de la xarxa! No puc ni demanar hora per fer-los el DNI a l’estiu perquè em fan omplir dades que no tinc (domicili: no consta la residència a l’extranger).

nouvinguts

Com ja vaig comentar, fa vàries setmanes que treballo al 100% i és el principal motiu pel qual no puc escriure tan sovint com voldria. Doncs bé, a part d’ensenyar castellà als alumnes de 12 a 16 anys, estic amb un grup de ”nouvinguts” de les mateixes edats. Quan arriben nens nous a Suècia, els posen primer en una aula d’acollida però generalment només s’hi queden 3 mesos. Després, els traslladen a una escola ordinària però estaran en un grup apart durant uns mesos (la durada varia depenent de la velocitat d’aprenentatge de l’alumne). Aquí a l’escola hi havia dues mestres que s’ocupaven exclusivament d’aquest grup però una d’elles està de baixa per malaltia i hem hagut de cobrir la seva plaça entre quatre mestres. Haig de dir que trobo la feina molt interessant, tot i el caos que suposa: diferents cursos, diferents hàbits escolars, diferents coneixements...

El orígens dels alumnes són: Afganistan (2), Ghana (2), Sèrbia (5), Sri Lanka (1), Egipte (1), Perú (1), Espanya (2) i... Catalunya (1)!. Excepte els dos d’Afganistan i la d’Egipte, tots han vingut perquè els pares busquen un futur millor en quan a feina, ajudes socials, etc. per la seva família.

El de Catalunya és nascut a Xile i fill de xilens que van emigrar a Barcelona buscant-se la vida. Parla català prou bé i està aquí jugant amb un dels millors equips de futbol de Suècia (aquí no hi ha “Masies”). El suec, però, li costa bastant. I d’anglès, tot i haver-lo estudiat durant 6 anys no en té gaire idea per no dir gens.

Els altres espanyols són de Pamplona i Alacant. La de Pamplona és filla de colombiana que també havia buscat una millor vida a Espanya.

El d’Alacant és nét d’espanyols que havien vingut a Suècia als 60 com a força de treball però que se’n van tornar quan la seva filla tenia 15 anys (mare del nen) i ara la filla ha tornat per trobar  feina.

També en aquests dos casos, anglès patètic i el suec costa molt.

Els d’Afganistan són un cas apart: van venir sense pares i viuen en famílies d’acollida. L’única escola a la que van anar va ser una escola del Cora on el maltractament era el pa de cada dia. Han hagut d’adaptar-se a una nova societat, un nou alfabet, una nova llengua, un nou clima... en fi: com començar de zero! Un d’ells és molt bo en lluita lliure i entrena cada dia per poder competir representant Suècia.

Mica en mica es van integrant a les classes ordinàries; comencen en participar a les d’anglès, les de dibuix i gimnàs i la idea és que el curs que ve ja puguin estar totalment integrats.

M’agradaria molt saber com funciona el sistema d’acollida a Catalunya. Algú m’ho explica?

absència

Ja fa dies que gairebé no entro a la blog-esfera; ni per escriure ni per llegir. Fa dos caps de setmana era a Berlin amb unes amigues i després vaig haver de baixar cuita-corrents a Bcn per motius familiars. Entre setmana, impossible seure davant l'ordinador, entre la feina, les activitats de les nenes, el marit de viatje cada 2 x 3... I aquests dies estem gaudint d'un temps fantàstic, cosa que em fa voler ser a fora de casa el màxim possible.
Dimecres anem a passar quatre dies a Anglaterra i tampoc no podré escriure.
Però prometo que quan tingui un momentet o quan plogui i tingui festa, seuré a fer-vos cinc cèntims de les coses que estan passant per aquí!

Fins aviat!

kanelbullar

Vam fer kanelbullar amb les nenes

Des de la setmana passada torno a treballar al 100% i per això no he tingut gaire temps d'escriure.
Fa un parell de setmanes li vaig passar la recepta a la meva mare i una amiga també me l'ha demanat, així que he decidit fer-la pública per tots els que us agrada aquesta pasteta sueca que tan bé entra amb el cafetó: kanelbulle (kanelbullar en plural). Sé que a Estats Units també se'nn troben però com és habitual per aquelles contrades, són de mida XXL i per tant, no ben bé igual. Allà s'anomenen cinnamon roll i sovint les empastifen d'altres porqueries vàries (tipus cup-cake).
Faig una traducció pròpia de la recepta bàsica, que és ben senzilla. Tingueu en compte que com que s'ha de deixar reposar la massa en dos moments diferents, el procés s'allarga unes dues hores.



Ingredients per la massa:
150 gr de mantega o margarina a temperatura ambient (o 1,5 dl d'oli)
5 dl de llet
50 gr de llevat fresc (el que s'ha de guardar a la nevera, em sembla que es diu "de París"). Aquí es troba a qualsevol supermercat però pel que he sentit, a Catalunya es compra a la fleca.
1 dl. de sucre
mitja cullereta (mida cafè) de sal
dues culleretes (mida cafè) de cardamom (no és estrictament necessari, però queda molt bo!)
800 gr. de farina

Ingredients pel farcit:
150 gr de mantega a temperatura ambient
1 dl de sucre
2 culleres de postre de canyella en pols

Per decorar abans de ficar al forn:
1 ou
sucre en perla o ametlla picada

Preparació:

1. Escalfa la llet a 37 °C (proba-ho amb el dit, ha d'estar a la mateixa temp.)
2. Esmicola el llevat en un bol d'uns 3 o 4 litres de capacitat. Avoca-hi la llet escalfada i remena (el llevat s'ha de desfer). Afegeix la mantega (o oli) a trocets, el sucre, la sal i el cardamom.
3. Afegeix la farina però guarden una mica (1/2 dl) per després.
4. Treballa la massa amb força, durant 10 minuts (si tens un robot de cuina, amb 5 min n'hi ha prou). Ha de quedar com quan fas pa, una mica enganxosa.
   
5. Cobreix el bol amb un drap net i deixa reposar la massa 30 min a temperatura ambient (s'ha d'inflar).
6. Treu la massa del bol i treballa-la sobre la taula (com quan es fa pa o pizza). Talla-la en quatre parts iguals. Estira i aplana cada part en forma allargada, amb el corró  (veure foto)
7. Barreja els ingredients del farcit (ha de quedar cremós) i unta'n una fina capa a cada tros de massa.
   
8. Enrotlla la massa com si fessis un braç de gitano.
9. Talla aquest braç en trossos de més o menys un centímetre i ves-los posant plans en una plata de forn (posa-hi primer un paper perquè no s'enganxin, també pots fer servir fundes de magdalena). Pensa que s'inflaran més, deixa espai entre les "bullar". Tapa la safata amb un drap de cuina i deixa reposar uns 40 min. Escalfa el forn a 225-250°C.
   
10. Bat un ou i fes-lo servir per untar les "bullar". Posa el sucre en perla o les ametlles per damunt.
11. Cou al mig del forn durant 5 minuts (si han quedat molt grans es poden necessitar 10 min.).
12. Deixeu-les refredar sota un drap, així queden més esponjoses. Bon profit!

primer dia de primavera... o no.

La setmana passada feia un temps fantàstic. Per una vegada, hem tingut un hivern molt tranquil metereològicament parlant; ha nevat molt poc i no ha fet massa fred. Com deia l'altre dia, fins i tot les tulipes ja feien un bon pam i els iris estaven florits. Massa maco per ser veritat.
Ahir va nevar tot el dia i avui segueix. A més, com que estem entre graus positius i negatius, la neu és de la que pesa, "neu molla" que diuen aquí; enganxosa, ideal per fer ninots i boles però per res més.
I aquest cap de setmana hi ha la fira de jardineria de cada any, i tornaré a ser-hi, treballant voluntàriament per l'estand de l'associació i comprant plantes i altres cosetes. El problema és que tal i com està el tema -com podeu comprovar en les fotos- encara no podré plantar res, i ficar plantes exteriors dins de casa no és el millor... Però és el que hi ha.
Nota: per fer les fotos he rascat una mica la neu, si no, no es veurien les flors perquè estan colgades.

nous temps

Fa trenta anys jo tenia deu anys. Són els que té la meva filla gran, la Júlia.
A la seva edat, jo anava a 5è d'EGB i quan era l'hora del pati, jugàvem a "gomes", a "pitxi" (una mena de baseboll amb pilota de tenis i sense bat, feiem servir el braç), al "tris-tras" o al que en aquell moment ens inventàvem. També teníem les nostres trifulgues i baralles, sobretot entre grupets de nenes, mal em dolgui admetre-ho. Els nens, generalment, jugaven a futbol i alguna nena, probablement més llesta que la resta, també s'hi apuntava.
En fi, aquest escrit no pretén ser cap elogi nostàlgic dels anys 80. Simplement vull constatar en què es diferencien les estones lliures de la meva filla respecte a les meves a la mateixa edat.
La part més evident ve condicionada per les anomenades "noves tecnologies". De bon matí, abans d'anar cap a l'escola, ja li ha sonat el xiulet del whatsapp unes cinc vegades -com a mínim-. Els missatgets són del nivell "bon dia!", "ja he arribat a l'escola i no hi ha ningú", "quan vens?", etc. Quan les veig a l'entrada del cole, estan totes mirant la pantalla del mòbil.
Al vespre abans d'anar a dormir continua la piuladissa amb missatges igual de transcendents.
Una de les seves primeres inèrcies a l'arribar a casa és agafar l'Ipad o seguir-se enviant missatges amb les amigues que acaba de deixar.
Aquest cap de setmana han estat filmant una pel·lícula que volen presentar a un concurs. Sense massa guió ni organització, però una interessant iniciativa, sobretot perquè eren un grup de nens i nenes de la classe (uns deu) que van ser capaços de muntar certa logística sense ajuda dels pares.
Fins aquí, tot em sembla normal, tenint en compte les eines del moment que té a l'abast, i sobretot perquè per part nostra també imposem restriccions: temps que s'hi pot passar, moments del dia, prioritats, etc. No cal dir que, per sort, també juga a jocs clàssics o inventats. També fa karate dos cops per setmana i munta a cavall cada dimarts.
El que ja em sembla més preocupant -perquè no depèn de les modernitats del moment sinó probablement d'una tendència social-, és la fal·lera que tenen algunes nenes de la seva classe per maquillar-se, perfumar-se o portar segons quina roba. I no em refereixo a que ho facin un dia de festa, sinó que té companyes que van a l'escola pintades, es posen colònia Victoria's secret, porten "tops" sense tenir pits i sabates de taló. Perquè tanta pressa? Només porten deu anys en aquest món i ja sucumbeixen a totes aquestes imposicions socials i al consumisme! D'acord, hi ha un parell de nenes que ja han entrat a l'adolescència (si mirem el seu desenvolupament físic), però les demés són nenes.
El que no entenc, és com els pares ho permeten. Totes les nenes tendeixen a voler imitar les noies més grans o fins i tot les mares. Però una cosa és jugar a disfressar-se i l'altre -ben diferent- és maquillar-se per anar a l'escola. Contràriament al que molts puguin pensar, crec que aquestes nenes no estaran agraïdes als seus pares per haver permès això.
La Júlia em diu: "em puc comprar un perfum Victoria's secret? I jo dic no, perquè trobo que fan una pudor horrorosa. També afageix: "tal nena o tal altre sempre es maquillen, perquè jo no puc?". O em comenta: "només som quatre a la classe que no portem top sota el jersei". I jo responc: "cada cosa al seu temps. No tinguis pressa per voler ser més gran! Gaudeix del moment i de la teva infantesa que ja tindràs temps de portar sostens la resta de la teva vida un cop et creixin els pits!