Amants dels gossos

És ben sabut que als britànics els agraden molt els animals de companyia, que anomenen pets. La paraula es sol recordar a la primera quan s'aprèn anglès.
Segons l'Associació de productors d'aliments pels pets (PFMA), al 2014 el 46% de les llars britàniques tenien un animal de companyia. L'animal més popular és el gos, que viu en el 24% de les llars, seguit del gat (17%). Els altres animals estan bastant repartits entre peixos, conills, ocells i hàmsters.
En qualsevol cas, és habitual trobar-se gent passejant amb gossos, tan a la ciutat com al camp, boscos, etc. En general, la gent és força neta i recullen les caques, especialment si són a la vorera. No obstant, en plena natura semblen ser més lacis, suposo que pensant que la caca ja es desintegrarà i fins i tot adobarà la terra. Em sembla bé sempre i quan ho facin en un lloc per on no ha de passar la gent, però no pels camins senyalats, encara que no siguin asfaltats.
Diumenge vam anar a passejar per una reserva natural molt bonica, amb vistes precioses sobre les valls de Clent, un parc del National Trust. Hi havia bastanta gent i  molts d'ells amb gossos. Fins aquí tot normal. El que ens va cridar l'atenció va ser veure que les caques de gossos que els amos no havien recollit estaven encerclades amb pintura fluorescent. Perquè? No sé si el motiu és senyalar-les per la gent que ha de caminar per allà, perquè no les trepitgin o si és una manera de fer agafar consciència als propietaris d'aquests animals. També he vist que hi ha esprais que fan activar la descomposició dels excrements més ràpid... Potser totes tres coses? Curiós, si més no, i em faria gràcia saber si funciona.
També hi havia aquest cartell, que ens va fer molta gràcia i que traduït vindria a dir "la fada de les caques de gos no existeix" (aquí enlloc d'un ratolí, qui s'emporta les dents de llet és una fada).

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.

qui el té més lleig?

Si en el seu moment vau llegir El diari de Bridget Jones o vau veure la peli, us sonarà que el dia de Nadal, la seva mare li fa posar un jersei del tipus que anomenem hortera i que personalment mai em posaria.
Doncs sapigueu, que aquí és una tradició molt arrelada (ignoro quan va començar). És habitual per aquestes dates veure homes i dones sortir dels pubs abillats amb jerseis de punt que fan mal d'ulls: amb Pare Noels, amb rens i les banyes en 3D, amb un arbre de Nadal que s'il·lumina, ninots de neu, etc. Quasi que es podria fer un concurs de qui el porta més horrorós, tot i que també hi ha la línia amb classe. El més increïble és que t'hi acostumes i fins i tot li trobes l'encant a aquesta tradició tan kitx , però no patiu que no crec que m'hagi adaptat tan ràpidament a la vida anglesa!

Us en passo algunes mostres...

 

El (no) pragmatisme dels anglesos

Un mes feia que no escrivia! El blog ja ho té això: a vegades hi ha inspiració i coses interessants a explicar i a vegades no.
Ja feia dies però, que us volia comentar un tema que em ronda pel cap. Es tracta del poc pragmatisme dels anglesos.
Hi vaig començar a pensar un dels primers dies de ser aquí, quan esperava l'autobús. Les parades que tenen aixopluc (tauladeta i mampara de vidre) estan orientades al revés del que estic acostumada, tant a Suècia com a Catalunya. És a dir: la mampara et queda davant els nassos enlloc de l'esquena i tocant al carrer per on circulen els cotxes/autobús. Aquí la foto, per que us quedi més clar.

Com veieu, el vidre molts cops està decorat amb pòsters publicitaris, de manera que tampoc hi veus massa a través seu. El resultat és que o bé t'esperes al costat de l'aixopluc, per veure quan arriba el teu bus o bé has d'anar traient el cap cada cop que en para un, aviam si és el que esperaves. Imagino que el motiu d'aquest disseny és la seguretat dels futurs passatgers, per que no s'arrimin massa a la vorera i puguin ser atropellats, però no les tinc totes. En qualsevol cas, no és gens pràctic.
Un cop arriba l'esperat autobús, només hi ha una porta. La mateixa per la que han de baixar i pujar els passatgers. D'acord, és més difícil que la gent es "coli", però també és força ineficient, tant pel temps que triga com pels moviments dins el mitjà.

Un altre exemple: les finestres de les cases, que com sabeu acostumen a ser de dos o tres pisos. Només s'obra mitja finestra (horitzontalment) i cap enfora o a manera de guillotina. O sigui, des de dins, no pots netejar els vidres de fora. I des de fora, o tens un netejador telescopi o has de pujar a una escala molt llarga. La solució arriba en forma d'empresa netejadora de vidres que disposa de l'equipament necessari. Tant costaria posar finestres com a la majoria de països europeus???  Potser perquè volen mantenir l'estil victorià de les cases...

Més coses: a l'hora de pagar el dinar de l'escola, enlloc de fer una transferència bancària, has d'omplir un sobre amb diners en efectiu o un xec (encara existeixen???) i si cal, et tornen el canvi. El mateix per cada vegada que toca paga un extra (visita museu, pagament d'activitat extra-escolar, etc). I sense sortir del tema escolar, perquè les nenes han d'anar amb aquestes sabatetes tan si fa sol com si plou?

Un altre: per reservar una classe al gimnàs has de trucar per telèfon (amb lo fàcil que seria fer-ho per Internet) i quan arribes, ensenyar la targeta a recepció perquè et donin un paperet que has de donar a l'instructor de la classe...?

Respecte a la higiene també n'hi ha unes quantes, però la més sabuda és la del tema de les moquetes. Us podeu imaginar la de merda que s'acumula? I a sobre, a la majoria de cases la gent no es treu les sabates quan entra!!! Encara hi ha cases que tenen moqueta als banys, per sort la que lloguem nosaltres no. Però si vols passar l'escombra, t'hauràs d'ajupir a l'hora de recollir amb la pala, perquè tampoc han entès que és molt més pràctic i ergonòmic tenir-ne una amb pal.

En fi, potser és que estic massa ben acostumada al pragmatisme suec. :-)

Frankfurt és a Birmingham!

La setmana passada va començar el mercat de Nadal a Birmingham. Concretament, el mercat alemany o de Frankfurt. Sí, sí, tal com ho llegiu. Tot de paradetes en casetes de fusta tipus alpines i amb gent que ve des d'Alemanya per vendre els seus productes. Es veu que és la fira alemanya més gran que hi ha fora d'Alemanya, i la fan cada any.
Hi vam treure el cap ahir i la veritat és que em va decebre una mica perquè m'esperava més varietat. Sobretot hi ha menjar i cerveses germàniques però també artesania i productes típics. Hi havia vàries parades que venien el mateix: pots de vidre per posar espelmes, casetes de porcellana, ninots de fusta... També n'hi havia algunes de més originals on es podien comprar guants i bufandes fets a mà, llibretes de pell, decoracions de ceràmica... Això sí, ambient tradicional de Nadal sí que el creen. No hi falten llumetes, cançons, Pares Noels i tota la parafernàlia.
El cert és que no entenc perquè han d'importar el mercat... No en podrien tenir un de britànic?
De totes maneres, prefereixo les fires nadalenques sueques, què voleu que us digui.

roselles i consulta

cua per votar a la delegació de Londres

Molts ja ho sabeu: ahir vaig arribar-me fins a Londres per poder anar a expressar la meva opinió sobre la pregunta que ens va plantejar el Govern de Catalunya. Vaig fer cua durant dues hores mentre m'anaven arribant whatsapps de família i amics comunicant-me que ja havien votat. No m'entretindré parlant del tema perquè ja en deveu tenir el pap ple entre uns i altres.
Va valer la pena i per sort no va ploure ;-)! I un cop introduïda la papereta vaig anar a retrobar-me amb marit i filles que ja estaven fent el turista.

Demà és el dia de l'Armistici o Remembrance day, quan es recorda tots els caiguts (britànics i aliats) durant la Primera Guerra Mundial i en general en totes les guerres posteriors on ha intervingut Gran Bretanya.
Una de les maneres que tenen de commemorar aquest fet és mitjançant el que anomenen poppy appeal (vindria a ser "crida de la rosella") i que s'ha fet des de 1921. Es decoren llocs públics amb roselles de paper o plàstic i també se'n venen per portar a la solapa de la jaqueta i els beneficis van destinats a ajudar als veterans. El disseny és el mateix per Anglaterra, Irlanda del Nord i País de Gales però diferent a Escòcia, Canadà o EUA. Jo, que sóc molt ignorant, no en tenia ni idea que existís aquesta tradició, però vosaltres potser ja la coneixíeu. El cas és que diumenge a les 11h es van guardar dos minuts de silenci i el mateix es farà demà, per recordar que l'11 de nov. de 1918 a les 11h es va acabar la Gran Guerra.
La rosella es va escollir perquè un soldat canadenc va escriure un poema (En els camps de Flandes) l'any 1915 a Ypres. Va veure un amic seu morir i descriu el paisatge arrasat per la conflicte juntament amb la bellesa de les roselles que creixen en els camps, malgrat la destrucció.
Aquest any, coincidint amb el centenari del començament de la Guerra, s'ha creat una instal·lació  molt especial, que vam visitar ahir. S'ha omplert tot el voltant de la Torre de Londres, on normalment hi ha gespa, amb 888 246 roselles de ceràmica (una per cada soldat britànic mort durant la Gran Guerra). El resultat és espectacular, una marea roja que impressiona. El lloc estava a petar!
De nou, m'entra aquest doble sentiment respecte a les organitzacions caritatives: per una part em sembla molt lloable que els britànics se sentin tan orgullosos dels seus soldats i el seu país i que vulguin ajudar als que han tornat ferits de la guerra, o simplement recordar els que hi han mort. Per altra banda, penso que és una vergonya que no sigui l'Estat el que s'encarregui d'ajudar els ex-combatents i les seves famílies.
Bé, aquí us deixo unes quantes fotos. Espero que es pugui apreciar la vermelló de les flors.

Feliç

Diumenge vam veure un documental que potser alguns ja heu vist i que si no, us el recomano. Es diu Happy i el podeu llogar i saber-ne més coses aquí.
La qüestió central de la pel·lícula és sobre l'eterna pregunta "què és el que ens fa feliços". Una de les primeres afirmacions que es fan és que les investigacions han establert que el 50% del nostre estat d'ànim ve determinat genèticament, un 10% ve donat per les circumstàncies que ens envolten i un 40% per el que fem nosaltres mateixos.
L'interessant és, evidentment, aquest 40%, sempre i quan les circumstàncies siguin mínimament bones. És a dir, un cop tenim les necessitats bàsiques cobertes (aliment i habitatge) el demés no importa tant com un s'imagina. Tornem doncs a la típica frase "els diners no fan la felicitat". De fet, mai estem satisfets amb els diners (vegis amb el què fem amb els diners) que tenim i sempre en voldríem tenir més.
Però concentrem-nos en aquest 40% restant... Què és el que ens fa feliços? Hi ha algunes variants que es repeteixen entre tots els humans, independentment del lloc on viuen (món occidental o no) i de la cultura. Un d'aquests aspectes l'haureu experimentat en pròpia pell: es tracta de la companyia. Viure en família o entre amics, estar envoltat de gent amb qui compartir el temps, les experiències, etc.I sobretot, ajudar als demés, sentir-nos útils.
Un altre factor, al meu entendre molt important, és fer aquelles coses que ens fan sentir bé. Aquelles activitats que ens fan produir dopamina, altrament anomenada hormona de la felicitat: fer exercici físic, aconseguir fites que ens proposem, escoltar música, escriure o llegir, activitats artístiques, estar en contacte amb la natura, etc.
En el meu cas, una de les coses que més bé em va és la de treballar amb les mans. Em va a èpoques. Ara mateix (i des de fa poc més d'un any) estic fent ganxet i també gaudeixo molt amb el tema de repintar mobles o trastos vells.
Imagineu-vos la meva alegria quan l'altre dia em vaig trobar pel carrer aquestes potes de banc, fetes de ferro colat. No sé d'on provenien (un parc?), però estaven tirades i aconseguir una d'aquestes coses totalment gratis, encara fa més il·lusió! Me les enduré a Suècia i compraré la fusta per fer-ne un banc pel jardí l'estiu que ve. Potser el Joan podria fer-me'n 5 cèntims.