El (no) pragmatisme dels anglesos (2a part)

Fa uns mesos ja vaig escriure sobre el poc pragmatisme anglès en aquest post.

No sé perquè em vaig oblidar d'una coseta que és justament de les més irritants i a més es fa servir diverses vegades al dia. Ara ho entendreu. 
A la majoria dels banys, tant privats com públics, encara hi ha dues aixetes per rentar-se les mans: una per l'aigua calenta i una per l'aigua freda. És a dir, o bé et cremes o bé et queden gelades, perquè anar passant d'una aixeta a l'altra no és massa pràctic, la veritat. A casa també pots posar el tap i barrejar l'aigua de les dues a la pica, però vaja, em sento una mica iaia. En els llocs més moderns, tipus aeroport o centres comercials amb banys molt nous, hi ha només una aixeta " però no pots triar la temperatura, i generalment l'aigua surt bullint! Això sí, hi ha cartells per tot arreu com aquest

que t'avisen que l'aigua surt molt calenta, suposo perquè no els puguis demanar indemnitzacions milionàries. La pregunta és perquè no trien una temperatura més baixa i estalvien una mica?

Com en el cas de les finestres, no entenc perquè els anglesos no s'han modernitzat en l'àmbit de les aixetes. Un misteri més dels seus hàbits. El més estrany és que a la dutxa sí que la majoria de gent té un "monocomandament".

Un altre dels aspectes incomprensibles que em fan ballar el cap és la recollida d'escombraries. El servei l'administra l'ajuntament de Birmingham en els diferents barris de la ciutat. Nosaltres, al barri de Harborne, tenim dos contenidors a l'entrada de casa: un per les deixalles que es cremen i un pel reciclatge de plàstic, vidre i paper. Si pagues una mica més també pots tenir el de les deixalles del jardí. En canvi, no hi ha escombraries orgàniques. La brossa no reciclable es recull un cop per setmana. L'altra cada dues. Fins aquí tot pot semblar força normal, malgrat el poc ecologisme. El que no entenc és perquè al barri del costat nostre no disposen de contenidors. Un cop per setmana, la gent deixa amuntegades les bosses d'escombraries a la vorera, just a fora de casa seva. Seran allà fins que passi el camió i les reculli. La imatge és bastant xocant i pudorosa. No ho entenc! Perquè aquest barri no té contenidors? On acumula la gent les escombraries abans de deixar-les a la vorera?
Vaig fer una foto ràpid i corrents des del cotxe per poder penjar-la aquí.

Preguntes sense resposta evident. Si en sabeu alguna cosa més, no dubteu en deixar-m'ho en un comentari!

No serà fàcil

Quan vaig veure el primer capítol del programa vaig pensar que cada setmana seria una tertúlia al voltant d'una taula, sobre un tema concret. A més, em vaig emprenyar perquè, com ja és habitual en els nostres mitjans de comunicació, només hi havia UNA dona entre els que mantenien la conversa.
En els capítols següents vaig veure que el "No serà fàcil" prometia més del que em pensava. Té alguns trets de "El convidat" (veu en off del presentador, converses íntimes) però és més interessant perquè la gent que hi apareix és gent del carrer, anònima, com tu i com jo. Tinc curiositat per saber qui tria el tema de cada capítol, i sobretot, com troben a la gent que vol participar. Reconec, però que no he vist tots els episodis perquè alguns no m'atrauen.
Amb aquest gran invent de la televisió "a la carta" (ja no mirem mai cap canal en directe), em miro els programes dies després de que s'hagin emès i a vegades de dos en dos. Ahir, per exemple vaig mirar els dos darrers capítols.
La història de la Marta em va semblar increïble però em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més. Per exemple, ens diuen que té un fill també sord, però no sabem si també porta un implant com la seva mare, si a casa saben parlar el llenguatge de símbols, si és difícil aprendre una llengua estrangera quan s'és sord... La història del David, tot i que també es mereix ser explicada, ja no em va interessar tant.
En canvi, el programa que van dedicar als joves que han d'emigrar em va provocar una altra reacció. Per començar vaig pensar: aquest noi de Sabadell, perquè no parla català? Segons sembla, els seus avis van ser els que van emigrar a Catalunya, per tant, ell va néixer i va anar a l'escola a Catalunya. Una prova més del fracàs de la immersió lingüística al nostre país (ho podria relacionar amb el capítol de l'Institut de Badalona, però es mereix un altre post). I la seva xicota? Semblava sortida de la peli de La Juani! Tanmateix, és una realitat a la que no podem girar l'esquena i fer veure que no existeix, perquè la tenim entre nosaltres, més del que voldríem. Ara bé, em va semblar una mica clixé que justament aquest noi que -podríem dir- representa l'arquetip de "nét d'immigrat inadaptat", es dediqui a netejar oficines a Alemanya. Vull dir que també haguessin pogut triar un catalanoparlant (de fet en surt un que fa la mateixa feina) que n'hi ha molts, que també viuen a l'estranger fent feines poc remunerades. O un llicenciat castellanoparlant, que també n'hi ha molts, fent una feina ben pagada.
És clar que també haguessin pogut mostrar tots aquells catalans que amb el títol sota el braç arriben a Suècia o a UK i troben feina immediatament, especialment si tenen una carrera de ciències: enginyers, químics, metges, informàtics, arquitectes... Aquests, acostumen a trobar feina de "lo seu", com passava fa dècades a Catalunya. Els de lletres (i mixtes), en canvi, no ho tenen tan fàcil, i et trobes amb llicenciats en Humanitats vàries (filòlegs, historiadors, mestres, geògrafs, advocats) que s'han de buscar la vida fent de cambrers, cangurs o escombriaires. O com en el meu cas, que han d'estudiar una altra carrera al país d'acollida. Almenys, però, tenen una feina, aprenen una altra llengua i viuen una experiència personal molt enriquidora.
Crec que hagués estat més impactant reunir un grup gran representatiu d'emigrants catalans a un parell de països europeus i que cadascú hagués explicat en tres o quatre frases, la seva situació. Per exemple, contestant a les preguntes:

• Perquè vas marxar?
• De què treballes?
• T'agrada ser aquí?
• Tornaries a Catalunya si poguessis tenir la mateixa feina?

Em sembla que molta gent encara no és conscient de la fuga de cervells que està patint Catalunya. I no va començar amb aquesta crisi, sinó quan sortint de la Universitat (en el meu cas fa 20 anys) les úniques feines a les que podies aspirar eren fer d'auxiliar administrativa.

Fum

Aquesta setmana passada hi va haver vacances escolars. Uns dies els vam passar a Gales, a la costa nord. Un paisatge espectacular! Si no hi heu anat mai, us ho recomano.
La resta de la setmana vam estar per casa, sense fer res especial. Un dels dies, la meva filla gran va anar a jugar a casa una amiga de l'escola, però quan va tornar feia una pudor de fum impressionant. Ben bé com si hagués agafat el cotxe del McFly* i s'hagués plantat al passat dels seus pares, en una discoteca un dissabte a la nit dels anys 80.
Resulta que a ca l'amiga hi havia la seva àvia que, sembla, és una fumadora empedreïda. El cas és que la dona va estar fumant dins de casa, sense ni tan sols obrir la finestra i fins i tot a l'habitació de la nena. La meva filla va tornar escandalitzada i fastiguejada. A mi també em va semblar si més no poc saludable i òbviament la pudor de fum tampoc no em va agradar massa.
Em va fer pensar, però, que no fa tant era la cosa més normal del món que la gent fumés dins les cases, hi haguessin nens o no. Al principi de viure a Suècia em sorprenia que la gent sortís al carrer o al balcó a fumar el cigarret, encara que el termòmetre marqués -10°C.
Sorprenentment, a Catalunya es va acceptar molt bé la prohibició de fumar en establiments tancats i l'ambient en els cafès i restaurants avui en dia és molt més agradable. Sembla increïble que quan jo anava a la Facultat, hi hagués professors que fumessin dins l'aula mentre donaven la classe. Per no parlar dels alumnes als passadissos! No recordo com a cosa estranya que la gent fumés a casa. De fet, el meu pare va fumar pipa fins fa relativament poc. Tot s'ha de dir, però, la olor del fum de pipa és millor que el dels cigarros.
No sé com deu ser avui dia dins les cases de la gent, ni m'importa. Almenys a casa els meus amics i família no hi ha ningú que fumi, cosa que agraeixo.
La imatge del fumador ha canviat, almenys per mi. Abans (parlo de fa més de 20 anys), associava els fumadors amb els intel·lectuals, els actors, la gent que sortia de marxa, els enrotllats. Ara, fumar denota poca personalitat, classe baixa, pudor, fàstic. Puc entendre que hi hagi gent gran que no pugui deixar el vici, tot i que penso que no costa tant apropar-se a una finestra oberta per no empudegar tota la casa (especialment quan no és la teva!). Ara, el que ja em costa més d'entendre és la gent que sent jove es gasta els calés en paquets de tabac.

*de la pel·lícula "Regreso al futuro" 

magatzem de tresors

Ho sé, fa molt que no escric. En part perquè probablement no tenia res interessant per explicar, en part perquè m'he tornat a embolicar a estudiar un semestre a la Uni. Aquesta vegada, aprofitant l'ocasió estic estudiant anglès: lingüística, literatura i cultura. També tinc altres coses que m'ocupen i una d'elles és sobre la que us vull parlar avui.

Des del gener que estic fent de voluntària al Museu de Birmingham, a la part de conservació. Un cop per setmana vaig a ajudar a restaurar unes tapisseries del s.XVIII. No és que jo en tingui massa idea de com es fa, simplement segueixo les instruccions que em donen i n'estic aprenent força. És bastant al·lucinant veure com s'han preservat els colors i la llana amb la que es va brodar. En canvi, la tela de lli sobre la que es va brodar, està en força mal estat i fa que algunes de les parts brodades no s'aguantin. En fi, no us avorriré amb aquest tema, però us en deixo una foto perquè us en feu una idea.
Per altra banda, el fet de ser voluntària em brinda l'oportunitat d'anar a llocs que altrament no són accessibles al públic en general. Dilluns vam anar a veure el magatzem on es guarden tots els objectes que per qüestions d'espai no es poden exposar a les sales del museu. Una gran part d'objectes provenen del museu de la Indústria, que es va tancar fa uns anys, i del de Història Natural (una gran quantitat d'animals dissecats) que va patir la mateixa fi. Hi ha, però molts ítems que han estat donats per col·leccionistes privats. Hi ha de tot: des de ceràmica prehistòrica provinent de l'actual Síria fins a joguines dels anys 30 o fins i tot coses actuals (un monopatí, un mòbil...) que algun dia ocuparan un lloc especial en algun museu, segur! Una part dels objectes està guardada en uns armaris enreixats i en sales no massa acollidores, però la part més interessant, pel meu gust, estava exposada en plan magatzem d'Ikea, com veureu a les fotografies. Cap vidre, cap corda ni porta que et privés de contemplar l'objecte en qüestió. Era un somni passejar-se per aquestes sales, tot i que el temps estava limitat.
Personalment, em va agradar molt la colecció de vehicles, la de mobles i tots els objectes d'utilitat quotidiana, des de l'època victoriana fins als anys 50: cotxets, rentadores, vàters, rellotges... 

Ja ens van dir que ens deixaven fer fotos i penjar-les a internet, sempre i quan en mencionéssim la procedència. He volgut compartir-ho amb vosaltres. No hi ha manera, però de poder-les posar mínimament endreçades, ho sento.

 

consola d'ordinador

 

grabadora-magnetòfon

WC  victorià

Amants dels gossos

És ben sabut que als britànics els agraden molt els animals de companyia, que anomenen pets. La paraula es sol recordar a la primera quan s'aprèn anglès.
Segons l'Associació de productors d'aliments pels pets (PFMA), al 2014 el 46% de les llars britàniques tenien un animal de companyia. L'animal més popular és el gos, que viu en el 24% de les llars, seguit del gat (17%). Els altres animals estan bastant repartits entre peixos, conills, ocells i hàmsters.
En qualsevol cas, és habitual trobar-se gent passejant amb gossos, tan a la ciutat com al camp, boscos, etc. En general, la gent és força neta i recullen les caques, especialment si són a la vorera. No obstant, en plena natura semblen ser més lacis, suposo que pensant que la caca ja es desintegrarà i fins i tot adobarà la terra. Em sembla bé sempre i quan ho facin en un lloc per on no ha de passar la gent, però no pels camins senyalats, encara que no siguin asfaltats.
Diumenge vam anar a passejar per una reserva natural molt bonica, amb vistes precioses sobre les valls de Clent, un parc del National Trust. Hi havia bastanta gent i  molts d'ells amb gossos. Fins aquí tot normal. El que ens va cridar l'atenció va ser veure que les caques de gossos que els amos no havien recollit estaven encerclades amb pintura fluorescent. Perquè? No sé si el motiu és senyalar-les per la gent que ha de caminar per allà, perquè no les trepitgin o si és una manera de fer agafar consciència als propietaris d'aquests animals. També he vist que hi ha esprais que fan activar la descomposició dels excrements més ràpid... Potser totes tres coses? Curiós, si més no, i em faria gràcia saber si funciona.
També hi havia aquest cartell, que ens va fer molta gràcia i que traduït vindria a dir "la fada de les caques de gos no existeix" (aquí enlloc d'un ratolí, qui s'emporta les dents de llet és una fada).

El cost d'un somriure

Nota: aquest post el vaig escriure en un paper dalt de l'avió d'Estocolm a Barcelona (el passat 26 de desembre) 

Quant costa un somriure?
Això em preguntava ahir passejant pels carrers quasi deserts del nostre barri -no puc dir poble perquÈ no es pot comparar als pobles mediterranis que probablement teniu com a referència- a les afores d'Estocolm.
Estàvem a uns -5°C i era el 25 de desembre a les 10h del matí. Tot i això, em vaig creuar amb altres vianants, alguns sols, d'altres en parella. En total em deuria trobar unes vuit persones.
Jo estava contenta i disposada a saludar o, si més no, a regalar un somriure a qui vingués en direcció contrària a la meva. Per això quan algú se m'estava apropant, intentava mantenir la mirada en la seva.
Doncs ni una sola persona em va tornar el somriure ni molt menys em va dir hej (hola). De fet, la majoria quan s'estaven apropant desviaven la mirada cap a terra, talment es sentissin intimidats per mi.
Aquests mesos a Anglaterra m'han fet recordar que és normal regalar somriures als estranys, especialment quan en un carrer només hi ha dos passejants que es creuen en un punt determinat del seu itinerari.
Una llàstima que molts suecs (o potser hauria de dir gent d'Estocolm) encara no hagin descobert que és més agradable regalar i rebre somriures que mirar a terra amb cara inexpressiva.

qui el té més lleig?

Si en el seu moment vau llegir El diari de Bridget Jones o vau veure la peli, us sonarà que el dia de Nadal, la seva mare li fa posar un jersei del tipus que anomenem hortera i que personalment mai em posaria.
Doncs sapigueu, que aquí és una tradició molt arrelada (ignoro quan va començar). És habitual per aquestes dates veure homes i dones sortir dels pubs abillats amb jerseis de punt que fan mal d'ulls: amb Pare Noels, amb rens i les banyes en 3D, amb un arbre de Nadal que s'il·lumina, ninots de neu, etc. Quasi que es podria fer un concurs de qui el porta més horrorós, tot i que també hi ha la línia amb classe. El més increïble és que t'hi acostumes i fins i tot li trobes l'encant a aquesta tradició tan kitx , però no patiu que no crec que m'hagi adaptat tan ràpidament a la vida anglesa!

Us en passo algunes mostres...