dimecres, 20 de juny de 2012

somnis

c/ de l'Esperança a Blanes*

Sóc de les que penso que si poguéssim plasmar en escrits alguns dels nostres somnis (en sentit literal, no metafòric) podrien sortir grans novel.les. El problema és que són efímers: la majoria de vegades,  tan bon punt ens despertem oblidem, si no tot, part del viscut mentre dormíem. Si ho recordem, és difícil d'expressar-ho perquè són bàsicament imatges sovint indescriptibles.
El diumenge, després d'haver-me aixecat del llit vaig anar directament a apuntar el que acabava de somiar. Per enèsima vegada, els somnis em portaven a la casa de Blanes de la meva àvia –avui desapareguda–, però com sol passar, la del somni era molt diferent a la real (que va ser construïda per un rebesavi meu americano, estreta i de tres pisos, però amb porta a dos carrers paral.lels) . Enlloc de ser al Passeig de mar o al carrer de l'Esperança (singles carrers per on es podia entrar) estava situada en una plaça imaginària i era molt més gran. L'havien de tirar a terra perquè s'estava esfondrant i mentre érem a dins, notàvem com començava a moure's, de manera que sortíem per cames i vèiem des de fora com queia. No obstant, el primer pis quedava intacte i hi tornàvem a entrar. Començàvem a obrir calaixos i trobàvem roba i joguines que crèiem desaparegudes. Petits tresors que ens retornaven el somriure infantil. A la cuina, però, obríem un armari i hi havia tot de cuques fastigoses que es movien entre la vaixella i després vèiem com alguns objectes es bellugaven i a l'aixecar-los descobríem una mena d'escarabats daurats... uix! Algú deia que ara les oficines del costat podrien gaudir de molta més llum perquè la casa ja no els faria ombra... Sortíem perquè ens avisaven que l'esfondrament total era immediat i jo, des de fora, intentava fer una foto amb l'Iphone però era impossible perquè la càmera era massa lenta.
En fi, no sé perquè el meu cervell em retorna tan sovint a aquesta casa i tampoc crec que els somnis es puguin interpretar, sinó que són reflex del que hem estat rumiant durant el dia, encara que sigui de manera inconscient.
*La fotografia l'he copiada del bloc de Carles Romaní  però suposo que per l'època en que està feta, no hi poden haver drets d'autor.

3 comentaris:

Kuroi Neko ha dit...

Jo també sóc de les que creu que els somnis són una mena de compendi de les cabòries que hem tingut al llarg del dia (o dels darrers dies). Que és la manera que té la nostra ment "d'alliberar" tensions, situacions no resoltes, anhels, etc.
Moltes vegades he pensat el mateix que tu, que es podrien escriure grans històries dels somnis. De fet, vaig tenir una època que cada vegada que somiava apuntava allò que havia somiat (tenia un bloc de notes al costat del llit) i arribava a tenir uns relats d'allò més estrany, hahahah.

joan gasull ha dit...

el subconscient et demana tornar-hi.....segur

salvador ha dit...

No els estudiis massa els somnis...El psicoanàlisi és molt car....