El Convidat 3a temporada (II)

 Sí senyor! Aquesta vegada m'ha encantat! Quasi (només quasi) m'han vingut ganes de que nevés! Probablement he quedat contenta no tant pel programa en sí sinó pel seu protagonista, en Kilian Jornet. No tinc res negatiu a dir, ni sobre l'entrevistat ni sobre l'entrevistador. En Kilian va omplir tot el programa, l'Om quasi ni feia falta (cosa que es comprova quan ni sentim la veu en off resumint el capítol), tot i que les seves preguntes van ser força encertades per encaminar la conversa. Per cert, no se'l veia massa còmode a la muntanya però m'agrada que s'adapti a la manera de viure de la persona que el convida (almenys per unes hores).
El que més em va impactar no va ser la forma física del Kilian, ni el fet que hagi guanyat tantes competicions extremes. El que em va deixar bocabadada va ser la maduresa d'aquest noi de 24 anys, la seva espiritualitat, la seva façon de vivre i de contemplar el món que l'envolta. Algunes de les seves paraules faríem bé de repetir-les de tant en tant: "fracàs és no ser feliç", "és més important utilitzar els diners o les coses materials per conseguir temps que no utilitzar el temps per conseguir coses materials". Pel que explica, és evident que mentre corre arriba al que es podria definir com un estat de meditació i d'auto-coneixement important. I no obstant, no renega de les noves tecnologies, i és molt realista pel que fa a, per exemple, els diners.
Sembla que la seva mare és una persona clau en la formació de la persona del Kilian i es veu quan l'escoltem parlar. És una dona que irradia tranquil.litat, seguretat, i com sabem, que va ensenyar al seu fill l'amor per la muntanya. El contacte constant amb la natura també és indispensable per arribar a comprendre certes coses. Personalment, el considero indispensable i és una de les parts positives que té viure a Suècia: el bosc a peu de porta, les pistes d'esquí de fons a 10 minuts en cotxe, el llac a la cantonada. Els nens creixen aprenent a conviure amb la natura i en molts casos, en condicions climàtiques extremes, com bé sabeu. Se'm fa inimaginable pensar que molts infants a Barcelona surten a jugar a "l'hora del pati" a una terrassa o pati interior de l'eixample, pobrets.
El que em queda després de veure el programa són ganes de córrer, però sense ambicions. Fa dos anys havia conseguit ser força regular però em vaig lesionar i des de llavors no hi he tornat, tot i que sí que he intentat mantenir les passejades, la bici, el ioga... però sempre massa poc.
Envejo aquestes persones -el meu marit n'és una- que no poden viure sense córrer, que fins i tot es lleven ven d'hora al matí per poder-ho fer abans d'anar a treballar. Admeto que no tinc aquesta força de voluntat. Sé, no obstant, que un cop agafes el ritme, ho necessites.
Vull tornar a sentir aquesta necessitat, aquesta sensació de llibertat mentre corro i de satisfacció quan ja he corregut. Espero sentir-me prou inspirada.