un que marxa

En D., un català que també viu a Estocolm, em va confirmar ahir que fotia el camp de Suècia, marxa a San Francisco, EUA. En D. és un noi emprenedor, amb moltes idees i que mou molts fils a la vegada, que va venir cap aquí ara fa 3 anys amb molta il.lusió. Adonant-se que la situació laboral i econòmica a Catalunya no anava per bon camí i amb ganes de començar una nova vida, va agafar els bàrtols i cap a Estocolm falta gent! Al principi estava encantat de la vida i tot li semblava una meravella (sol passar). Haig de dir que es va espavilar prou ràpid, tot i no tenir cap mena de lligam amb el país: va trobar pis i feina, els dos pilars imprescindibles. Però, com també sol passar, de mica en mica es va anar desencantant. Sobretot perquè a nivell personal li faltava alguna cosa: no hi havia manera d'integrar-se a la societat sueca, i no pas perquè ell no hi posés esforç.
En Salvador comentava l'altre dia (en un post en el que jo esmentava coses bones de Catalunya) que molts joves catalans estarien encantats d'estar en el meu lloc. Bé, doncs haig de puntualitzar algunes coses. Abans de res vull dir que hi ha moltes coses que m'agraden de Suècia, però també n'hi ha que no m'agraden, tot i que m'he acostumat. Una d'elles és l'hermeticitat de la societat. Jo he tingut sort: vaig emigrar a Suècia perquè em vaig enamorar d'un suec (és a dir, no m'hi vaig veure forçada per motius econòmics, socials o polítics). Des de bon començament vaig tenir contacte amb la societat sueca, cosa que em va facilitar la integració i l'aprenentatge de la llengua, entre altres coses. També tinc sort perquè el meu marit es guanya bé la vida i la nostra economia familiar no ha depengut ni dependrà del meu sou (actualment inexistent). És a dir, gràcies a ell podem tenir el nivell de vida que tenim.
 Vaig arribar fa 13 anys amb una llicenciatura de Dret de la UAB que no m'ha servit de res (probablement tampoc m'hagués servit massa a Catalunya). Sempre he tingut treballs temporals i he hagut de tornar a estudiar una carrera que, a més a més, no m'assegura cap feina (com tampoc me l'asseguraria a Catalunya). Per molt que parli prou bé el suec, sempre tindré mancances i molts suecs de "veritat" em veuran com una immigrant. I aquesta paraula té una connotació negativa, especialment quan topes amb algú que treballa de cara al públic: dependents, funcionaris, etc. Gent que ni tan sols saben qui ets, com ets o què fas i que pel simple fet de ser "de fora" (el teu accent et delata) et miren i tracten diferent. Ep! Sempre i quan el teu accent no sigui britànic, anglo-americà, alemany o francès. Si directament parles en anglès, cap problema perquè llavors ets turista, estudiant d'intercanvi o ex-patriat amb calés. Evidentment, no es pot generalitzar: també m'he trobat amb suecs molt amables, però no són la majoria. Insisteixo en que estic parlant de gent que t'ha d'atendre sense conèixer-te personalment. Una altra cosa són les amistats o coneguts, si és que arribes a tenir-ne, que et poden jutjar més acuradament segons els teus actes i manera de ser.
Curiosament, aquestes mateixes persones que no veuen com un igual a l'immigrant, agafaran un autobús conduït per un hindú, compraran menjar en el supermercat d'un kurd, quan vagin al CAP els atendrà un metge romanès, els tallarà els cabells un sirià, menjaran pizza feta per un iranià, i... una tirallonga mooolt llarga de situacions que deixarien de funcionar si no hi haguessin immigrants.
A Suècia hi ha persones nascudes aquí, de pares nascuts aquí però d'avis immigrants que encara són considerades "immigrants". De fet, parlen un suec amb un accent particular i sovint mantenen tradicions, religions o maneres de vestir que no són les "pròpies" d'aquí. Ells mateixos se senten més sirians, croates, serbis, xil.lens o etiops que no pas suecs. No s'han integrat, diuen molts. Potser la societat sueca hauria de començar a plantejar-se si no és ella la que no deixa que altres s'hi integrin.