gat per dinar?

Això de treballar davant l'ordinador cada dia té aquestes coses... Buscant informació sobre un poeta xilè a la biblioteca virtual Cervantes, he acabat fullejant un llibre de cuina catalana del s.XV, per curiositat, per veure si podria fer alguna de les receptes. Tot i que n'hi havia que pintaven molt bé (suc de magranes, salsa de codony, brou, etc.) n'he trobat una que de ben segur no provaré mai. Fixeu-vos en la tercera recepta de la pàgina que he penjat. Per si no ho veieu bé es titula: "De menjar de gat rostit". Seguidament ens explica com hem de matar i degollar el gat, esquarterar-lo, guardar-lo per acabar menjant-nos el amb all i oli... El meu avi no solia parlar mai de la guerra, però sí que una vegada em va comentar que de tanta gana que tenien, un dia s'havien menjat un gat i que tenia gust de conill. Em sembla que alguna cosa així també diu la recepta, tot i que costa d'entendre aquest català antic.
També m'ha sorprès veure que a l'apartat dels peixos, hi havia receptes de salmó. Em pensava que era un peix que havia entrat en posterioritat des de terres escandinaves, però potser abans n'hi havia de salmons a Catalunya (o potser encara n'hi ha?).
Això de poder llegir llibres catalans antíquissims des de Suècia, és realment genial. Gràcies a tots els que escanegen aquests incunables per fer-los accessibles a tothom!

de caça

llimac vulgar

Cada vespre, i més quan ha plogut, em toca anar a la caça de llimacs. Aquests animals que es desplacen amb lentitut però que acaben arribant al seu destí, consegueixen eliminar qualsevol resta de les meves hostes (pels que no estigueu familiaritzats amb els noms de plantes, vegeu fotografia més avall, que malhauradament no és meva) de les quals en tinc diferents varietats.
Per això no em queda més remei que eliminar-ne uns quants, si vull poder gaudir de les meves plantetes, sobretot ara que tot just estant començant a treure el cap. La millor manera és utilitzant fosfat de ferro que els atipa i fa que deixin de menjar. A més és inofensiu per altres animals, persones i plantes. El problema és que quan plou desapareix i que és bastant car.
L'ideal és tenir un eriçó que se'ls mengi (o potser una familia d'eriçons) però és difícil si no vénen per pròpia iniciativa...
Només queda la darrera opció: recollir-los un a un i matar-los. Al principi no podia, em feia molta angúnia. Diuen que la millor manera perque no pateixin és tallant-los el cap amb unes tisores, tot i que a vegades si no apuntes bé els talles pel mig sense voler i aleshores els surten totes les entranyes, i creieu-me, això sí que fa esgarrifar de debò! Altres possibilitats són o bé posar-los al congelador durant 48 hores o bé llençar-los aigua bullent. Aquestes dues darreres opcions encara em fan més fàstic que la primera. Altres mètodes són les trampes amb cervesa o aigua amb hortigues, però les has de canviar cada dia i també és bastant fastigós buidar-les.
Tot i que al principi d'utilitzar les tisores no podia ni mirar al pobre llimac, mica en mica una es va acostumant i ara ja és una rutina. Combino el fosfat de ferro amb el mètode manual i cada dia llenço una bossa amb uns 20 llimacs decapitats al contenidor de les escombraries (es veu que no els pots deixar fora perque atrauen a més de la seva espècie).
Per sort al nostre jardí no han arribat els temuts "mördarsniglar" (llimacs assassins) que es veu que sí que poden deixar totes les plantes sense fulles en un plis-plas.

Hostes.

Llimac assasí (foto de odla.nu)

roba

Cada vegada m'aburreix més anar a comprar roba. Em fa molta mandra provar-me coses. Quan és l'hivern perque t'has de treure tot el que duus a sobre per després tornar-t'ho a posar. Ara que ja no vaig tan abrigada, em fa mandra, sense cap raó concreta.
Ja no es tracta de l'emprovar en sí, si no de que mai trobo res que realment m'agradi o s'adapti a la meva economia. El simple fet d'entrar a una botiga que està plena de roba de tots els estils, penjada, doblegada, a dreta, a esquerra, al centre... ja em mareja. Miro quatre peces de roba i ja m'he cansat. Potser és allò que comentava un dia de que hi ha massa oferta i m'atabalo. (vegeu post). Per no parlar d'alguna música horrorosa que més que fer-te quedar a la botiga (diuen que per això la posen) t'en fa sortir esperitat!
Preferiria que hi haguessin poques coses però ben presentades, ben cosides, amb tela de qualitat... Bé, això potser ja existeix però els preus no són els que em puc permetre.
A la meva època d'estudiant freqüentava les botigues de segona mà i sempre trobava quelcom que m'agradava. Ara, les "second hand" o bé ténen un 98% de coses cutres (més que per gent que li agrada una moda passada, per gent que només es pot permetre comprar coses lletges que ningú ja vol) o bé són en plan "vintage", amb vestits que en el seu moment ja eren cars i que ara es venen com a peces de col.leccionista i per tant, a preus cars.
Algunes vegades he comprat per internet, però poques vegades ha resultat encertat: o no em va bé de talla o el material és molt diferent de com semblava en la foto.
A més, en aquest país, hi ha quatre cadenes que dominen el mercat (les de preu assequible) i d'aquí no en surts. Una d'elles és H&M, que ja sabeu que és de propietat sueca (el gerent és la tercera generació de la familia creadora), després hi ha Lindex i Kapphal que de moment només s'han expandit pels països nòrdics i alguns bàltics.
Després tenim les franquícies que venen roba de marca: Ålhens (el Corte Inglés suec), JC, QM, Vila i alguna altra.
Zara i Mango també hi són, però només al centre de les grans ciutat. Ah! I ara ja ens ha invadit el Desigual (amb botiga pròpia o amb distribuïdors), que al principi tenia gràcia però ara ja no.
Total, que a mí el que m'aniria bé és que existís una cosa així, perque el meu armari fa bastanta pena...

+ de ikea i la visió dels suecs

Aquest és l'anunci d'Ikea que ha creat polèmica a Itàlia. No sé si us n'heu enterat. Aquí n'han parlat bastant. Segons el ministre de familia del govern de Berlusconi, una parella homosexual no es pot considerar una familia. A Itàlia només es reconeix el matrimoni heterosexual.
La veritat és que fins fa ben poc Suècia no reconeixia tampoc el matrimoni homosexual, (si no recordo malament, Espanya va institucionalitzar el matrimoni gay abans que Suècia) tot i que socialment sí que fa temps que s'accepta la realitat.  No obstant, tampoc és que la majoria de la població consideri súper normals les relacions homosexuals, i encara menys quan hi ha nens de per mig.
De totes maneres, penso que una parella -hetero o homosexual- és només això, una parella. La familia comenca quan hi ha descendència.
Canviant de tema, mon pare em va enviar una notícia sobre un video que corre per la xarxa i que a continuació us penjo. Segurament ha afectat l'orgull de molts espanyols i madrilenys, però jo penso que és ben cert el que ensenya. Tot i que fet amb un toc d'humor, transmet una opinió que molts tenim. Per altra banda, no vol dir que no hi hagi gent treballadora, que n'hi ha, i molta. Però aquesta mania de quedar-se fins les tantes al despatx per aparantar, és típica dels espanyolets i no la suporto. Penso que al despatx s'hi ha d'anar a currar, i quan tinguis la feina feta, cap a casa (o allà on sigui) falta gent! Això de fer el cafè a mig matí, tenir dues hores per dinar, enviar-se acudits per e-mail, etc... hauria d'acabar. La gent no hauria d'avergonyir-se per sortir de la feina a les quatre de la tarda si ja ha fet el que havia de fer. Omplir hores fent altres coses per enviar l'últim mail al jefe a les vuit del vespre perque pensi que som molt treballadors és ridícul. Potser que mirem més els resultats palpables i no tant les hores que passem a l'oficina!

salta!

Ja sabeu què diuen... "No diguis mai d'aquesta aigua no en beuré!".
En els quasi quatre anys que fa que vivim aquí, hem vist com mica en mica a cada jardí anaven apareixent, com bolets, aquest tipus de llits elàstics que veieu a la foto. De primer em semblaven una aberració, per la lletjor i perque ocupen molt d'espai. Pensava més aviat que era una moda passatgera, una mica tonta. Però a mida que les nenes s'han fet grans i han pogut provar, a casa d'amigues, això de saltar, ens hem anat convencent de que és una bona inversió. Les nenes -i perque no diro, nosaltres a vegades també- s'ho passen bomba, a la vegada que fan exercici, mentre nosaltres podem dedicar-nos a altres coses o saltar amb elles, que també ho troben molt divertit.
Total, hem encarregat un d'aquests llits elàstics i ens el portaran aquesta setmana. La foto l'he treta de la pàg. de la botiga, quan estigui instal.lada al jardí, ja us l'ensenyaré.
I a Catalunya, també ha arribat aquesta moda?

Foteses:

M'agrada que per fí tornem a tenir primavera i... 20 C!
No m'agrada haver d'estar treballant dins de casa quan podria estar fora llegint un llibre i prenent el sol.

Causa de suïcidi?

Coses com aquestes potser poden explicar l'alt índex de suïcidis, per molts rossos i sexe que hi hagi...

Neu i 1 grau de temperatura a les vuit del matí del 3 de maig.

imatge de Suècia a Hollywood

Potser no us hi haureu fixat mai perque no us toca d'aprop, però és molt graciós veure la imatge que Hollywood projecta sobre Suècia i els seus habitants, i de retruc, la que gran part de la població occidental s'enduu.
Sempre que es comenta alguna cosa de Suècia o els seus habitants, el tema sol ser el sexe, l'eficàcia, els suicidis o les sueques. Això últim, però, ja es veia en les "espanyolades" de finals dels 70.
Les idees bàsiques que transmeten (i ajuden a crear generalitzacions i prejudicis) són:

1. Suècia és un país de llibertat sexual total, sense les barreres típiques heredades de la tradició catòlica.
2. Totes les sueques són belleses rosses d'un mínim de 1,70m d'alcada
3. Suècia és el país amb més alt índex de suïcidis del món.
4. A Suècia tot funciona 

Probablement tots aquests tòpics es van anar creant a mida que Suècia es va anar podent situar en el mon, gràcies per exemple a actrius com la Garbo o l'Ekberg o la Bergman, les families rossetes que anaven a passar els estius a les costes d'Europa del sur, la societat del benestar dels 70 i 80, les indústries de l'acer, etc. I aquests tòpics encara perduren en la ment de molts, tot i que ben poca cosa en queda de tot això.
A nosaltres, com a molts d'altres suecs, ens fa molta gràcia cada vegada que surt alguna cosa referent a Suècia, perque sempre solen ser coses positives o bé exageracions que no tenen res a veure amb la realitat.
Us passo un diàleg (traduït per mi) que podem escoltar en l'episodi n.2 de la temporada 4 de "Mad men", quan un noi intenta dur-se al llit a la seva novia. Recordeu que som a l'any 1964, a Nova York:

M: -A Suècia, fan l'amor tan bon punt senten atracció l'un per l'altre. I és més sa, perque així saps directament si és la persona perfecte amb qui compartir la vida. Fer l'amor és una part molt important de la vida amb una altra persona. La més important, al menys a Suècia.
P: -D'on ho has tret això?
M: -Ho he llegit en un article titulat "Swedish way of love" (la manera d'estimar sueca), molt il.lustratiu.
P: -Bé, doncs a mi mai em faràs fer res del que fan els suecs.

Un altre exemple, boníssim, és aquest clip de la pel.li "Blue in the face" on Lou Reed explica que Nova York no li fa por, mentre que Suècia sí. No hi ha subtítols, però si voleu tenir-los podeu anar a aquest enllac i avancar 2,54 minuts, on la mateixa escena està subtitulada en espanyol.