L'Empordà

Des de sempre que m'ha atret més la part nord-est de Catalunya. Suposo que hi tindrà a veure que l'àvia sigui de Blanes, un poble que, malhauradament, va patir una de les moltes deformacions urbanístiques (aberrants) que es van dur a terme durant el boom turístic dels 60. L'avi era del Priorat, però cap a aquelles terres no hi anavem mai, cosa que també em fa certa pena.
Cada estiu anàvem a Blanes, com a mínim una vegada, per cel.lebrar el dia de la Mare de Déu del Carme (sant de làvia), i menjàvem les millors gambes que mai hagi provat. La casa va ser construïda pel meu rebasavi, un "americano" dels que va fer una discreta fortuna a Cuba. Sempre em va agradar remenar i buscar objectes del passat, tot i que el pis de dalt de tot em provocava certa frissor. Encara ara, de tant en tant, sommio amb aquesta casa, que ja no existeix.
Si no hagués estat per Blanes, probablement jo no existiria, ja que va ser el lloc on es van conèixer els meus pares. Tot i això, a ells no els agradava com a lloc d'estiueig. De fet, no volien anar a passar les vacances a cap poble de platja. Tot i no haver-hi cap factor de "tradició familiar estiuenca", jo em deleixo per les terres gironines. M'encantaria ser-hi més sovint però només hi puc anar els estius, per raons òbvies i a més, pocs dies, per raons econòmiques. En qualsevol cas, aquest any hem tornat a llogar una casa a Begur per una setmana i mentre aquí els arbres tot just comencen a despuntar les fulles, jo ja visualitzo la terrasseta i el mar i noto la flaire de la humitat salada.
Per això em va agradar tant el programa "Terreny personal" sobre l'Empordanet i vaig riure molt quan divendres els de La Tribu de Catràdio van emetre una mena de debat des de Torroella, entre "kamacos" (dels que -ai làs!- en formo part) i empordanesos.