Només escric per donar senyals de vida. No tinc temps, ni energia, ni inspiració per escriure cap post. Tots els meus esforços davant l'ordinador van, i sento repertir-me, cap a la producció de la tesina. Tinc coses a dir, però les vaig guardant per quan aquest treball feixuc s'acabi. No sabeu com gaudiré del temps lliure que tindré a partir de la segona quinzena de juny!
Així que els que encara em volgueu seguir, haureu d'esperar una mica. Us deixo unes fotos primaverals. Sí, finalment aquí també és privamera!

prunus al centre

Gamla stan (ciutat vella)

botiga de plantes a Gamla stan (ciutat vella)

arbre al campus

campus

bosquet al costat de casa

viatge en el temps

Ahir em vaig agafar el dia "lliure" per fer de mare acompanyant en una excursió de la classe de la Júlia. És una sortida que fan cada any tots els alumnes de tercer de la regió. La destinació és un poble de l'edat de ferro (una rèplica, és clar) i l'objectiu és passar el dia imaginant que vius en aquella època, fent activitats pròpies del període.
La classe es va dividir en quatre grups i activitats de manera que cada nen/a tenia temps de fer dues activitats (una pel matí i una per la tarda). Un grup preparava el dinar (o el berenar), un feia feltre i tenyia llana amb herbes, un feia un objecte amb fusta i un altre un objecte de ferro. Evidentment tot estava mig preparat, però almenys se'n van poder fer una idea. Jo vaig ser tot el dia a l'estació de la llana i va ser prou divertit: per tenyir la llana de verd, vam fer servir les herbes que teníem a l'abast, i us asseguro que no eren moltes (la foto de la capçalera no és d'ahir). El millor d'aquest tipus d'excursions és que els nens aprenen, molt més que llegint-ho en un llibre. Suposo que a Catalunya també fan aquests tipus d'activitats (a Moià, per exemple, a les coves del Toll?)
A Escandinàvia, l'edat de ferro va del 500 a.c. al 1 050 d.c. És a dir, un període de 1 500 anys... sempre m'ha sorprès aquesta manera d'agrupar les èpoques històriques: m'estan dient que es vivia igual durant tots aquests anys? El que és una llàstima és que com que la gent vivia en cases de fusta, no han quedat edificis de l'època i els únics objectes que es troben són bàsicament els de ferro o os, enterrats en tombes. De tant en tant, quan construeixen alguna carretera o urbanització, es descobreixen nous jaciments. L'arqueòloga va explicar que hi havia a uns 500 metres d'allà mateix, al mig d'un camp, restes d'un poblat, però que estava prohibit excavar (!) i fins que no construissin alguna cosa no es podria veure el material. Ho vaig trobar flipant: donen permissos per construir però no per fer excavacions arqueològiques? Estem parlant d'un lloc al mig del no-res!

tenyint la llana

Sempre m'ha agradat la Història (de fet vaig estudiar el primer any de carrera abans de passar-me al Dret) i he trobat molt atractiva la feina de l'arquòleg. Us imagineu quina emoció trobar objectes que han fet servir gent de fa cents o mils d'anys? La gràcia de tot el que es troba és que és força únic: són peces fetes a mà, no n'hi havia en grans quantitats, eren fetes amb materials de la natura... Sovint penso que els que estudiin la nostra època en un futur no tindran aquesta sort: no hi haurà cap valor en un munt de deixalles electròniques, plàstics, roba i altres coses fabricades industrialment. Una llàstima!

per cardar la llana

futur

Feia temps que no anava tan de cul com per no poder escriure al bloc, però ara sóc en una d'aquestes temporades. Entre la feina, la tesina i la vida familiar, les hores i els dies passen volant i no trobo cap estona per seure a escriure. De fet, suposo que també em falten les idees. O bé quan penso en quelcom que voldria escriure, no és el moment adequat, o bé faig una piulada al twitter i tan tranquila.
Tan se val. Divendres vam començar una nova serie en dvd que al T. li feia gràcia i que ens van portar els pares des de Bcn. Es diu Terra Nova, potser alguns de vosaltres l'heu vista. A mi no m'atrau el més mínim i dubto que miri els següents episodis. La història està ambientada en el s.XXII, quan --com sempre passa-- els humans ja han destrossat del tot el medi ambient i amb prou feines es pot respirar sense portar màscara. La sort és que han descobert com viatjar en el temps i l'espai i van enviant grups de persones cap a 85 mil.lions d'anys enrere, quan el món estava poblat per dinosauris.
Als pocs minuts d'haver començat ja em va irritar un aspecte que sovint recalco quan veig pel.lícules o sèries futuristes: moltes naus espacials, làsers, robots, pantalles gegants per tot arreu, paisatges desoladors, però... ves per on, segueixen portant camises amb botons, samarretes de cotó, abrics i sabates com les nostres! I els pentinats? De debò, no es poden currar una mica més el vestuari? No hi ha ningú amb una mica de visió de futur per pensar que probablemente durem un altre tipus de roba i els cabells diferents? Em posa dels nervis!!! Si només cal anar 10 anys enrere per veure que la moda evoluciona constantment!
Per no parlar de que sempre estan ambientades a EUA, representant "el món" que segueix dominant la humanitat.
Enfi, un post bastant inútil però almenys m'he desfogat.
Bona setmana!

Música

M’agrada escoltar aquesta música, tot i que sé que després em posarà nerviosa perquè no me la podré treure del cap. També perque em desperta sentiments estranys, de ganes de tornar als anys joves, de quan encara el futur era tan indefinit. A vegades, sento ganes de plorar perque l’harmonia de les veus vibra a les meves oïdes amb una tonalitat especial, o perque el que transmeten m’arriba molt endins, o totes dues coses. 

La música ve sempre acompanyada de sensacions, de records, lligada a allò que em passava pel cap en el moment en què la vaig escoltar per primera vegada o amb la persona que me la va fer conèixer.  I malgrat pugui ser una cançó que hagi sonat sovint durant una època concreta, les imatges que m’apareixen a l’aclucar els ulls, són les d’uns instants molt concrets. Puc reconèixer que un tema és boníssim i tot i així no poder escoltar-lo perquè em fa mal. De la mateixa manera que hi pot haver una música horrible que com que em porta bons records li guardo un lloc especial en la meva discografia, i sona només molt de tant en tant.

I mentrestant, miro a fora i encara veig blanc. El mateix blanc des de fa cinc mesos. Ara, no obstant, la llum és forta, el sol escalfa i sé que aviat, ben aviat, veuré verd per la finestra i per fi podré canviar la foto del fons d'aquestes pàgines.

Barcelona ven

Divendres em va arribar el correu setmanal que m'envia l'Instituto Cervantes d'Estocolm.  Ara llencen un curs de... (atenció!)  gastronomia, cultura i llengua catalana! No sé com reaccionar a aquesta  notícia. Que jo sàpiga, puc estar equivocada, és el primer cop que imparteixen classes de català. Cursos de gallec i d'euskera tampoc he vist mai que en donéssin, tot i que en la pàgina web del Cervantes hi diu que un dels objectius és promocionar "el español y las lenguas cooficiales de España". He tingut certa relació amb aquesta institució i sé que aquí a Suècia els cursos no ténen molta demanda perquè l'educació pública ja cobreix prou bé el tema de l'aprenentatge d'idiomes. No hi ha, com a casa nostra, acadèmies de llengües a cada cantonada.
El mes passat ja van tenir una exposició sobre Barcelona. Potser va ser arrel d'aquesta, potser gràcies a les notícies que des de setembre van apareixent de tant en tant en la premsa sueca sobre Catalunya el que ha fet que hi hagi un interès per oferir aquest curs. Ho desconec. En qualsevol cas, em sembla bé que es faci difusió del català, però em preocupa des de quin angle s'impartiran les classes. Tot dependrà del professor que espero que sigui una persona de seny, perquè sinó, es pot donar una imatge molt esbiaxada de tot plegat.
Barcelona ven. Ja fa temps que la ciutat està de moda entre europeus i països occidentals en general. I els espanyols, mentre siguem part d'Espanya aprofitaran tant com puguin aquest fet, amb sentiments contrariats.
Al "Salon du livre" de Paris, Barcelona és aquest any la ciutat estrella. Entre els convidats hi ha més autors en llengua catalana que castellana, la qual cosa m'il.lusiona. Només un petit matís: dels 29 honorats (contant també els difunts) només 8 són dones. Això no m'agrada tant. De fet no m'agrada gens i trobo molt trist que no hi hagin anat més personalitats femenines catalanes, perquè d'haver-n'hi, n'hi ha, i moltes.
Avui em trobo de nou amb que Barcelona ven. Llegeixo a la revista Esguard una entrevista amb Marc Pastor; la seva novela La mala dona es publicarà en breu en versió anglesa i es dirà... Barcelona shadows! L' escriptor comenta que l'editorial va ser qui va triar el títol perquè "Barcelona ven".
A mi Barcelona m'enamora, és on vaig créixer, però no deixem que s'endugui tot el protagonisme. Catalunya és molt més, i no oblidem que per mooooooolta gent -de dins i de fora- Barcelona encara es veu com la segona ciutat més important d'Espanya. Encara hi ha molta feina per fer, però espero que quan l'Institut Ramon Llull obri la seva seu a Estocolm em tingui en consideració.

Pidolaires

Com que aquí no hi ha Métodos 3, ni corrupció, ni crisi, els diaris s'han d'empescar reportatges d'investigació per omplir pàgines i si ho fan bé, arriben fins i tot a crear debats mediàtics i socials.
Els reportatges solen venir en "entregues". És a dir, cada dia presenten una part del reportatge en qüestió.
Aquesta setmana, el diari de referència (el que llegim a casa i el més venut a Suècia) ha encetat una sèrie d'articles sobre un tema que fins fa ben poc era desconegut pels habitants d'Estocolm: els pidolaires, la majoria provinents de Rumania.
Quan era petita, a Barcelona hi havia un senyor al semàfor del carrer St. Josep de la Muntanya que demanava caritat als cotxes parats. Per Nadal es vestia de Pare Noël i sempre tenia un somriure per la gent que li donava algunes monedes. Tampoc era extrany veure a gent asseguda a la sortida d'algunes esglesies o a Les Rambles, amb algun cartell que explicava la seva situació desafavorida i esperant que algú els ajudés econòmicament.
Poc a poc, quant van anar arribant anys de bonanca econòmica a Catalunya, els pidolaires van anar canviant de nacionalitat i amb l'entrada d'alguns països de l'Est a la Unió Europea, els rumans es van fer majoria entre la gent que demanava caritat. Una llengua no tan diferent a la seva, un clima agradable i una cultura fins a cert punt semblant, feien d'Itàlia, Espanya i fins i tot Grècia, un bon destí per persones que en el seu propi país són marginades i sense dret a ajudes socials.
Ara bé, amb la crisi econòmica, la situació ha canviat radicalment i la conseqüència ha estat la mobilització de families senceres cap a territoris nòrdics on, segons els rumors, els gossos es lliguen amb llonganisses.
De repent, els suecs han vist sorgir una variant social que desconeixien o que fins ara es limitava a alcohòlics o drogadictes. Ara, a la sortida del metro, dins el tren de rodalies o als carrers comercials hi ha persones assegudes, arraulides en mantes, amb un cartell explicant que tenen un fill malalt i un pot davant on s'espera que algú hi llenci unes monedes.
Molts pensen (potser per tenir la conciència tranquil.la) que són mafies organitzades que obliguen aquesta gent a pidolar i després els agafen la colecta del dia. Per això no són gaires els que els donen diners. Això és el que la investigació periodística volia comprovar: hi ha activitat criminal o és cert el que diuen els pidolaires?
De moment, en els casos que han seguit, les històries que expliquen semblen ser verídiques, al menys fins on han pogut arribar les investigacions. I són esgarrifoses: aquesta gent es passa vuit hores en el lloc triat (això sí, s'organitzen entre ells per no ser massa a prop uns d'altres i s'auto-otorguen un lloc de treball on tornen cada dia) i com a molt, i si hi ha sort, aconsegueixen reunir 500 corones (50 corones) al dia, però generalment no en treuen més de 200. Viuen sota un pont o en una caravana amagada en el bosc i compartida per més gent de la que hi té cabuda. Estalvien per enviar diners a la familia que s'ha quedat a Rumania. I tot això ho fan en una ciutat on ara a l'hivern, la temperatura és d'entre -15 i -5C. Hi ha però una diferència important amb molts dels pidolaires que veia per Barcelona (o Madrid): no hi ha nens, només adults, probablement perquè aquí les autoritats són molt severes amb els drets dels infants i ho considerarien un abús penat per la llei.
A la gent no li agrada veure misèria i haig de reconèixer que una es troba sempre en la tacitura de si donar o no donar: si veuen que en treuen prous diners, es quedaran i en vindran més, si no se'ls dóna res, som uns insensibles. Realment s'està ajudant a aquestes persones a tirar endavant donant-los diners? Jo penso que no, que el problema no s'arregla posant pedacos sinó que el que ha de canviar és la situació al país d'origen. Però no crec que ningú trii passar el dia congelant-se per voluntat pròpia, lluny dels seus i en un ambient inòspit.

El perquè de tot plegat

Avui, com cada dilluns, de camí a la facultat he estat escoltant El món a RAC1 i "el perquè de tot plegat". Ja vaig dir al twitter que dec ser massoca, perquè tot i que el Paco Marruhenda em posa dels nervis (pel que diu, però sobretot per com ho diu, amb els seus "no?" a finals de frase, o els "ala!" o els "i ja està, no?") i el Xavier Sardà a vegades també, la Pilar Rahola m'agrada. I a més, la discussió dóna morbo, què voleu que us digui.
En qualsevol cas, avui ha sigut més irritant que mai. El Marruhenda defensant l'Opus Dei (en relació a les declaracions de Fernández Diaz) ja ha sigut massa. Tant és el que digui qualsevol membre del PP, que ell en sortirà a la seva defensa, com l'advocat del diable. Evidentment ha fet servir la retòrica típica dels de dretes i afins a la secta: que si l'Opus és una organització seria de l'esglesia catòlica, que si hi ha gent molt respectable, que si només defensen les seves idees religioses... El pitjor de tot, és que s'ha atrevit a dir que en les societats modernes i democràtiques, l'"obra" no es considera secta. MENTIDA! Aquí a Suècia està qualificada com a secta catòlica. I això per diversos motius: capten els seus adeptes des de la més tendra infància mitjancant cursos, activitats, escola, els que hi entren han de seguir unes línies estrictes de comportament (no cal entrar en detalls, suposo que ja les coneixeu), els membres han de pagar un tant del seu sou al grup, hi ha una estructura piramidal de poder, no hi ha transparència, costa molt sortir-ne, etc. És a dir, cumpleix totes les característiques d'una SECTA. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una secta és:
1 f. [LC] [RE] [AN] Conjunt de persones que professen una doctrina particular, especialment en religió, que s’aparta de la majoritària o establerta.
2 f. [AN] Associació de persones unides per a propòsits diversos, sovint dirigida per un líder carismàtic.
Una altra cosa és que es pugui considerar més o menys destructiva, però és una secta.
Em fa ràbia que cap dels participants al debat hagi googlejat una mica per donar pes als seus arguments.
Dit això, (frase, per cert, de la que s'abusa en aquest tipus de tertúlies) volia comentar una coseta més, i sense ànim d'ofendre a ningú.
La setmana passada el Papa va deixar el seu càrrec i es va traslladar a la seva residència vacacional. Tenint en compte que la religió catòlica és una de les més practicades al món, és prou important com perquè se'n parli. D'acord. Ara bé, d'aquí a que tallin el programa "La Tribu" de Catràdio per fer una retrensmissió en directe de com s'enlaira l'helicòpter, em sembla una passada.
Fa molt de temps que em vaig adonar que l'organització de l'esglesia catòlica és arcaica, masclista i absurda. No entenc com els creients poden seguir combregant amb tota aquesta parafernàlia. Em consta que n'hi ha molts que voldrien veure canvis, però són pocs els que fan alguna cosa per canviar la situació.
M'agrada molt més com funciona l'esglesia protestant (per exemple, la sueca). La religió (qualsevol) hauria de ser una opció filosòfica i de principis. Tothom necessita reflexionar, discutir continguts, tenir valors, etc, però sempre des d'un punt de vista crític i mai per imposició.